La jornada de vaga general convocada a tot Espanya va tindre el seu ressò a la Safor. A Gandia es van donar cita distints col·lectius locals i comarcals, i centenars de persones van recórrer els carrers de la ciutat.
Ara s’obri un termini de vint dies hàbils perquè la ciutadania, les entitats i els grups municipals presenten al·legacions i suggeriments. S’iniciarà, a més, l’avaluació ambiental estratègica.
Es tracta, en essència, d’un espai d’assaig controlat: una empresa o un grup amb una idea nova, com un servei o un producte tecnològic, pot posar-la a prova en la pràctica usant de manera temporal espais, instal·lacions, esdeveniments o serveis municipals.
Les inscripcions estan obertes del 10 al 19 de novembre a la seu electrònica, mitjançant el tràmit G00594 - Sol·licitud de participació en el Concurs d’Aparadors 25N.
Al CEIP Joan Martorell, la inversió és de 21.598,50 euros. A l’escola infantil de Santa Anna, amb 11.519,20 euros, es retirarà el paviment vinílic mullat.
Durant l’estada faran pràctiques en diverses empreses de Gandia, on coneixeran especialitats professionals i el funcionament del món laboral.
Garcia Frasquet repassarà l’obra de Josep Piera i Maria Àngels Moreno, dos dels autors valencians més destacats dels últims anys i molt vinculats a Gandia i a la Safor.
Els dorsals es recolliran dissabte a la Sala d’Arts o diumenge des de les 7.30. Després de la cursa hi haurà esmorzar valencià i, a les 11 hores, lliurament de premis.
Un jurat internacional valora la conservació del paisatge i de la biodiversitat, la gestió dels espais verds, l’educació ambiental i la participació de la ciutadania en la cura de l’entorn.
La moció anunciada pel PP de Gandia sobre la línia C-1 de Rodalia és un exercici d’oportunisme polític que busca generar alarma social. Una greu irresponsabilitat que només pretén agitar la por ciutadana.
Drets: Añón, Bonet, Orengo, Alfonso, Tonín, Martín, Castellà, Merí (president), Boro, Melo i Morant. Baix: Ganga, Moragues, Mario Melo, Febrer, Miñana i Canet.
Les discoteques es van posar de moda uns anys després, a principis dels 70, majoritàriament en la platja. Però en els 50 i 60 els joves anaven a ballar a les sales de festes, uns grans patis enjardinats, amb una petita tarima al fons, on actuava una orquestra impecablement vestida de smoking i llacet.
A Gandia, molts d'aquells xiquets que hui ja són avis van vindre al món en un lloc que forma part de la memòria sentimental de diverses generacions: la Clínica Pellicer.
D’aquella imatge de 1959 només queda la figura de l’insigne poeta amb la seua obra poètica en la mà i mirant altiu als seus conveins saforencs, que més de sis segles després continuen recordant-lo.
Davant del quiosc que feia de cartellera cinematogràfica, a l’inici d’un Passeig sense vehicles, veiem el bar amb el nom de la ciutat en el frontispici.
En el primer tram del Passeig (Cabo Pastor) hi havia unes escales que baixaven als urinaris públics i que la ironia popular va batejar com el metro de Gandia.
El principi del Passeig s'anomenava del Cabo Pastor i estava rematat per un jardinet i un auster i horrible monolit, a la romana, dedicat a "los caidos"
Una imatge que molts gandians no oblidaran. L’aigua va cobrir bona part de la ciutat i va convertir els carrers en rius de fang: cotxes, furgonetes i camions van quedar enmig de l’aigua, arrossegats o atrapats, mentre els veïns miraven la devastació des de les finestres.
La frondosa rotonda marcava en aquell moment el final del Passeig de les Germanies.
Pep Gimeno recupera l’U, un dels pals de la música tradicional valenciana, per cantar-nos: "Jo he estat al Benicadell, he vist la mar de Gandia, el secà de Benigànim i el vidre de l'Olleria..."
Estimada Valentina és una cançó col·lectiva que reuneix artistes de l’escena musical catalana per alçar la veu pel dret a l’habitatge.
“Todo o poeta ou escultor / todo o actor ou escritor / sonha um dia amar assim”: així comença “Inês”, una cançó petita, gairebé íntima, que parla d’una història enorme.
Quan la petenera canta, els xiquets aprenen els romanços als carrers i les cançons arrelen en el poble. I quan ella ja no hi és, la seua veu continua viva en els qui la van escoltar.
És la història d’una estima senzilla, feta de complicitats menudes i de dies compartits.
Una cançó pensada per mantenir viva la memòria de les víctimes i les persones afectades, i per exigir veritat, justícia i reparació.
Qué vendrá, una cançó sobre la incertesa i la manera d’afrontar el futur. Entre música, balls i trobades, el videoclip mostra una ciutat habitada, molt més enllà de la postal turística.
The Walls of the World és una cançó sobre la llibertat, l’empatia i la necessitat de mirar més enllà de les nostres pròpies fronteres.
Quinze anys després, Je veux de Zas no és només una cançó alegre: és una petita rebel·lió contra un món esgotat per la pandèmia, les guerres, les pantalles i la lògica de tenir-ho tot.
"Leo es pardo" és el següent pas en la sèrie dedicada a Iván Zulueta. Després de Hotel, el cineasta abandona temporalment la finestra sobre Madrid per tancar-se en un apartament on els objectes, les ombres i la música semblen adquirir vida pròpia.
Zulueta observa la ciutat en els últims anys de la dictadura: vianants, policia, manifestacions, ambulàncies i una realitat urbana que, vista des de dalt, adquireix una estranyesa gairebé cinematogràfica.
Amb només tres minuts, el director desmunta el clàssic de terror per reconstruir-lo a la seua manera: congela plans, accelera el ritme i transforma la figura del monstre en una presència estranya, gairebé hipnòtica.
Masaje no explica una història: és una experiència. Zulueta filma directament la pantalla d’un televisor i comprimeix en tres minuts una jornada sencera de programació televisiva, accelerada fins al vertigen: informatius, publicitat, desfilades militars, imatges de l’Espanya oficial del tardofranquisme.
El títol no és només poètic: Dudok de Wit va pintar tota la pel·lícula utilitzant te molt concentrat en lloc de tinta o aquarel·la. El resultat és una paleta de marrons translúcids que evoca tant el líquid d’una tassa com la tinta de la cal·ligrafia xinesa i japonesa.
Anton Dyakov signa un curtmetratge d'animació dibuixat a mà, nominat a l'Oscar al millor curtmetratge d'animació, que converteix l'encontre entre un boxador corpulent i una ballarina fràgil en una història d'amor, dignitat i llibertat.
Les ferides de la infància no sempre desapareixen
Va ser la primera nominació a l’Oscar de Dudok de Wit i va obrir-li el camí cap a Father and Daughter (2000), amb què guanyaria l’estatueta sis anys després.
La bellesa de la vida en un instant. Father and Daughter (2000), de Michaël Dudok de Wit, és una peça d’animació d’una delicadesa extraordinària sobre l’absència, la memòria i l’amor que perdura en el temps.
No et quedes com un simple espectador davant els canvis que vivim. Massa Crítica és l'espai on la reflexió es converteix en acció cívica. Si creus que és el moment de prendre la paraula i evitar retrocessos a la nostra ciutat, aquest és el teu lloc. Contacta
