Les discoteques es van posar de moda uns anys després, a principis dels 70, majoritàriament en la platja. Però en els 50 i 60 els joves anaven a ballar a les sales de festes, uns grans patis enjardinats, amb una petita tarima al fons, on actuava una orquestra impecablement vestida de smoking i llacet. N’hi havia en tots els pobles a on coneixia popularment com “el ball”. El repertori solien ser balades italianes que s’havien fet populars en els festivals de San Remo i cançons melòdiques empalagoses de Jorge Sepúlveda i José Guardiola, dos crooners espanyols amb bigotet a lo Clark Gable, barrejades amb pasodobles i “canción española”, interpretades per músics a temps parcial amb noms que sonaven a anglés. Un dels conjunts més famosos de l’època va ser l’orquestra Los Polak’s, així amb la k i la cometa, “y su cantor Gil Martí”, com s’anunciaven a diari en pissarretes amb lletra de Cuadernos Rubio penjades en la porta. El nom de Polak’s tenia el seu puntet irònic perquè, en aquells anys, els veïns de Beniopa eren coneguts amb el malnom de “polacos”, i per això els components de l’orquestra, nascuts en aquell poble (aleshores ho era), van adoptar tan exòtic gentilici que semblava foraster. Un altre dels grups habituals en les Sales i també en festes de pobles, va ser Bernardino & son grup, uns xicots del Grau, que van ser els primers en intruduir adaptacions de cançons populars valencianes en el seu repertori. El seu gran èxit fou “Maria Rosa” que interpretaven amb arranjaments moderns i una lletra per a tots els públics.
A Gandia els locals més exitosos van ser l’Hukako, en l’avinguda de la Pau de la platja, i el Pepe, a prop de la Ducal, ambdós desapareguts i convertits en edificis d’apartaments. Eren grans terrasses en les quals destacava una barra de considerables dimensions a càrrec de cambrers professionals que servien San Francisco, Pippermint, Parfait amour, Cointreau o Licor 43, begudes i còctels de moda ara pràcticament desconeguts. Hi havia taules a mitja llum que els clients compartien amb la seua parella, amics o, si hi havia un poc de sort per als solitaris, amb alguna persona del l’altre sexe, que propiciava el joc de la seducció. Una pista de ball ocupava la major part del centre del local a on el personal demostrava les seus habilitats arrimatòries després del tanteig previ i d’algunes copes. Els balls, no cal dir-ho, eren sempre agarrats, els solts arribarien uns anys després, quan les discoteques es van posar de moda. Però eixa és una altra història.
Fotografies: Col·lecció Lluís Romero
