OJOS ROJOS és un projecte fotogràfic nascut com a revista digital gratuïta (que de moment no està disponible en la web, però que no tardarà molt a estar una altra vegada en línia), i convertit des de 2019 en festival a Xàbia i Dènia. OJOS ROJOS és fotografia autoral d’Espanya i Iberoamèrica. Els seus interessos van des de les fotògrafes i fotògrafs consolidats a la fotografia emergent, des del clàssic al contemporani, des del local als ponts transoceànics amb Amèrica, una barreja cultural i generacional molt enriquidora, però sempre fent prevaldre la qualitat dels treballs.
L’equip directiu està format per Mili Sánchez i Mike Steel. Els dos fan la selecció d’autors, Mili s’ocupa de tot el que està relacionat amb el disseny gràfic. Mike col·labora amb la web i s’encarrega de la producció al costat de Cristina de María-Tomé.
El Festival OJOS ROJOS complix 8 anys omplint sales de fotografia d’autor a Xàbia i Dénia de manera independent. Després d’estes experiències, quins considereu que són els elements que han consolidat el Festival?
Creiem que la programació, d’un nivell altíssim, és el que ha fet que el públic se senta atret al Festival. Per posar-te un exemple: fa anys vam mostrar el treball d’Alejandro Cartagena que ara es pot veure en la Fundación Mapfre de Madrid. I arrancar amb una exposició de Tina Modotti, crec que això poden dir-ho pocs festivals. A més, tindre un país iberoamericà com a convidat ajuda l’espectador a explorar el que es fa en altres indrets.
Sou un equip reduït de persones les que porteu avant una programació de qualitat, complexa i descentralitzada. Això significa molta faena, bons contactes i una bona capacitat d’organització.
Comencem a gestar la nova edició uns pocs mesos després d’acabar l’última. La primera edició del festival va ser possible gràcies als amics que van decidir tirar-nos una mà. Tant Mili com jo som fotògrafs professionals. Hem treballat durant molts anys a Madrid i tenim molts amics fotògrafs que tenen amics fotògrafs que tenen amics fotògrafs, i així successivament. Tindre clara la funció de cada un ajuda molt, encara que, cada vegada que acabem una edició, estem necessitats d’un balneari. És moltíssima faena i acabem tots esgotats.
El Festival té capacitat per a créixer en activitats i en espais? Hi ha voluntat vostra i de les institucions per a això?
Al principi volíem que poguera participar tota la Marina Alta i poder anar més enllà, fins a la Safor. L’experiment va ser un poc fallit. Vam exposar a Pedreguer i a Gata de Gorgos, però la gent no es desplaçava i decidim concentrar-ho a Xàbia i Dénia perquè tenen bones sales i els ajuntaments creuen i aposten pel projecte. Ens ajuden i animen a utilitzar nous espais (a Dénia enguany exposem per primera vegada en la plaça María Hervás) i ens solen recolzar en totes les activitats que convoquem. Les sales en pobles de l’interior tenen horaris un poc rars i als ajuntaments els costa pagar als artistes per exposar. Convéncer-los que els artistes també paguen lloguer i el pa és difícil. Tothom té dret a cobrar pel seu treball menys els artistes… un horror.
Parlem de l’edició actual, que s’inaugurà el divendres 23 d’octubre. Parlem de fotografia: autors convidats, temes, estètiques… Quin tipus de propostes hi trobarà el públic?
El Festival programa per a tota mena de públic. Sempre es poden veure treballs fàcils i treballs conceptuals més complexos.
Comencem per Xàbia. Què es pot veure a la Casa del Cable?
A la Casa del Cable de Xàbia s’exposa el treball de Carmenchu Alemany “Hispània Sacra”, un recorregut per festes populars de la península. És un treball etnogràfic increïble. Tenim al gran retratista Daniel Sánchez Alonso mostrant una selecció de les imatges que ha realitzat durant la seua extensa carrera.
I els treballs més conceptuals de Ca Lambert i la galeria PFZ?
A la sala Ca Lambert tenim diversos treballs més conceptuals. El de Baltasar López, “Tot ens vindrà de la mar”, va ser el guanyador del nostre visionat de portfolios i ha rebut també el premi de la Kursala. És un treball introspectiu que parla d’illes interiors. El treball de Carol Galiñanes gira entorn d’una pel·lícula de super 8 que va trobar que mostrava a uns pares que ella desconeixia. Salvi Danés ens presenta “Als 8 al bar Eusebi”, un treball conceptual sobre un bar al costat de la presó Model de Barcelona.
Juan Antonio Muñoz ens mostra fotografies sobre l’última caravana de sal en la galeria PFZ. Tot això és a Xàbia.
Passem a Dénia. Quin és el treball que s’hi exposa en sala?
A Dénia podem veure el treball de Matías Costa “Cuaderno de Campo”, un treball que ens mostra el treball introspectiu d’un fotògraf guanyador de dos premis World Press Photo.
Enguany exposeu al carrer, a la plaça María Hervás. Què hi trobarem? I què més hi ha a la Casa de Cultura?
Al carrer tenim a Irina Werning en la pl. María Hervás, fotògrafa argentina que mostra el seu treball “Back to the future”. Una trobada entre fotografies del passat i la seua recreació amb els mateixos elements hui dia. Sense Photoshop ni IA. Marcos López exposa “Pop Llatí”. Una llegenda a l’Argentina crea imatges que exploten de color i humor.
Per fi, inaugurem el dia 6 a la Casa de Cultura el treball “Goals for Hope” de Ofelia de Pablo i Javier Zurita. Un treball d’integració social a través del futbol. Com he dit al principi, crec que hi ha per a tots els gustos.
A més d’exposicions, el Festival presenta més oferta cultural. Què destaqueu en esta edició?
Les xarrades sempre són molt interessants perquè ajuden a entendre els treballs conceptuals i ens expliquen com treballen els fotògrafs. El dia 14 es presenta la Revista D. Una preciosa revista fotogràfica que es fa en paper!! El dia 21 hi ha un anti-visionat a càrrec de Madafaka & the Toxic Kiwis.
Es parla molt del turisme cultural com a complement del sol i platja. Tant Xàbia com Dénia són ciutats turístiques i estes activitats es realitzen a la tardor. Això afecta a l’afluència de visitants?
I tant! Crec que els hotels i restaurants ho noten. Sabem de gent que planeja les seues vacacions entorn del festival. Què millor que bona fotografia, bon menjar i tot en un entorn incomparable. Sabem de gent que ve d’Andalusia i fins i tot de Galícia.
La fotografia en estos moments a Espanya gaudix de bona salut? Hi ha vida fora de les galeries i dels grans esdeveniments?
Crec que a Espanya sempre hi ha hagut grans fotògrafs i ara els continua havent-hi. Molts espanyols guanyen reconeixement fora de les nostres fronteres en festivals, per disseny de llibres, estan en la Magnum… hi ha nivell. Això pel que fa als autors. Una altra cosa és l’ofici de fotògraf. Això donaria per a una tesi i no per a una resposta curta, però el resum és que és cada vegada més difícil viure de la fotografia. I la IA en rematarà a molts. Caldrà reinventar-se per enèsima vegada.
Convideu als aficionats i curiosos de la Safor al fet que es moguen per a conéixer el Festival.
Us convidem a tots a vindre a conéixer-nos. Segur que repetiu. Fotografia d’altíssim nivell sense haver d’anar a una capital. Us esperem.
