Acabem de passar un ensurt important amb la meteorologia. Sabem que som terra d’al·luvions i vivim en un paratge especial, en forma de conca rodada de muntanyes davant de la mar, de manera que estem acostumats als temporals i a les fortes pluges. Tot i que el canvi climàtic ens mostra, de manera preocupant, que estos fenòmens són dia rere dia més corrents, no ens n’hem d’acostumar. Cal actuar.

A Gandia, en aquesta ocasió, les coses han anat prou bé i totes les infraestructures han respost raonablement a unes pluges acumulades de 500 l/m². Uns diran que és la sort de no caure en tal lloc o en tal altre, però molts també sabem que portem molts, molts anys d’obres de defensa del territori i que, sense actuacions decidides, les coses rodarien de prou diferent manera per a la població.

Les inundacions són cícliques: 1905, 1957, 1982, 1987, 2024, 2026. Però és evident que, entre la primera data d’aquell anomenat diluvi —sense defenses, el barranc era una rambla, és normal que despenjara els melons de les meulades de les cases de Beniopa— i la situació actual, els canvis són ben notables. La gent té memòria de les inundacions, però recorda poc totes les obres que s’han fet, precisament, per a protegir la població. I és per això que alguns dels qui ens vàrem deixar la pell en aquelles obres necessàries hui volem recordar-les.

A nosaltres ens va tocar inesperadament la grossa: caigueren 864 l/m² en 48 hores, amb un període de retorn estimat de 130 anys i amb 2,5 metres d’aigua a les cases de la part central del barranc de Beniopa; mitja Gandia inundada pel barranc de Sant Antoni i un riu Serpis que s’emportà per davant el pont de la carretera de Daimús i inundà completament Venècia i els Marenys de Rafalcaid, amb una persona morta.

Feia pocs mesos que havíem iniciat la legislatura de 1987, i vingué aquell gran desastre de les inundacions inesperades. Fou el 3 de novembre de 1987. Havien passat molts anys des de les inundacions anteriors i, precisament, en uns anys de forta construcció i expansió de la ciutat. A l’Ajuntament havien urbanitzat i urbanitzat —el barranc de Beniopa s’havia encaixonat amb unes dimensions temeràries— sense tindre en compte que ací també plovia de valent. La nova autopista A-7 havia tallat barrancs i escorrenties que, arribat el moment, no sabien d’obstacles. Tot hi va contribuir al desastre.

En aquell moment era alcalde Salvador Moragues, del PSOE, i nosaltres, els tres regidors de la Unitat del Poble Valencià (UPV), ara Més Compromís, estàvem a l’oposició; però tots ajudàrem la gent afectada a netejar, gestionar les ajudes públiques i obrir noves vies de vida. A Gandia també hem tingut plenaris amb regidors amb botes de goma brutes de fang.

Només entràrem a governar en el primer pacte PSOE-UPV, a la primavera de 1988, i, amb les responsabilitats d’Urbanisme, Medi Ambient, Sanejament, Beniopa i la Platja, iniciàrem una frenètica activitat de reconstrucció i rectificació de les infraestructures danyades: ponts, murs, carrers, camins, etc.

Simultàniament, a l’Ajuntament encetàrem la planificació de les obres necessàries:

• Projecte per a un nou col·lector general de la Platja, de nord a sud —que no hi havia—, incloent-hi una estació de bombeig sobre la sèquia de l’Auir, per a desaiguar ràpidament la platja, concertada amb el Sindicat de la Marjal, doncs també serveix per a desaiguar la Marjal en pocs dies.
• Pla director de les actuacions al riu Serpis: nou pont de Daimús, nou llit fluvial del riu, murs de la part central del centre històric, ordenació i murs de protecció de la desembocadura del Serpis als Marenys i a Venècia.
• Pla director del barranc de Beniopa: ampliació de caixers derruïts a la zona entre Beniopa i Santa Anna; eliminació dels obstacles que obstruïen quatre dels cinc ulls del pont de Serralta —la Citroën—; nou pont de Beniopa i nova passarel·la; nova aigüera de la Banyosa; nou barranc de les Coves; obertura del barranc de l’autopista; nou caixer fins al pont de Serralta; mur del Polígon d’Alcodar; obres dels barrancs de la finca de Rausell cap a la sèquia del molí de Santa Maria; nous col·lectors per a portar les aigües del final del passeig fins al barranc, etc.
• Actuacions en el barranc de Sant Antoni, en la carretera d’Albaida, a l’altura del Real, per tal de tallar les aigües de la Falconera, que varen entrar a la ciutat per Benipeixcar, i portar-les directament al Serpis per un barranc històric, fet per l’Ajuntament de Gandia dins del terme del Real als anys vint del segle passat, en temps de la Dictadura de Primo de Rivera.

En definitiva, deu anys obrant sense parar. Per a fer-ho viable econòmicament, aconseguírem un conveni d’infraestructures hidràuliques entre l’Ajuntament i la Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports (COPUT), comandada en aquell moment pel conseller Rafael Blasco, que va delimitar les obres que feia la Conselleria i les que feia l’Ajuntament; però, al remat, aconseguí materialitzar la quasi totalitat de les obres projectades, tant al Serpis com al Beniopa.

Per dir la veritat, només ha restat sense fer d’aquell conveni el tros de mur del marge dret del barranc, en el tram enfront del Polígon d’Alcodar fins al pont de la via del tren: el tram de l’Institut Tirant lo Blanc.

Vist des de la perspectiva actual, fou una iniciativa titànica, amb els pobres mitjans tècnics amb què disposàvem, però efectiva. Poc a poc, la gent va veure com les amenaces de les vies fluvials a la ciutat anaven desapareixent.

Tant és així que, ara que han passat quasi quaranta anys, sembla que encara hi ha memòria del desastre, però poca de la reconstrucció i de les obres de defensa fetes. Des d’aquell fatídic any, n’han vingut diverses de barrancades i riuades, i els caixers han respost positivament.

Tots sabem que pot arribar un dia que caiga un altre diluvi i, per això, no hem de deixar de preparar el territori per a millorar la infiltració de l’aigua i evitar, en la mesura d’allò possible, l’erosió de les escorrenties de les terres cap a la mar.

És per això que hem seguit amb interès totes les obres de les basses fluvials que s’han anat fent, comandades pels regidors valencianistes des de fa prou anys a la platja i a la ciutat, per tal de retardar l’arribada de les aigües pluvials als col·lectors saturats en moments punta de pluja. També hem estat expectants davant de les obres del projecte recent de renaturalització del barranc de Beniopa, que ha possibilitat la creació del parc inundable del Dipòsit de les Aigües Potables de Beniopa, que ja ens ha mostrat una part de la seua eficàcia; com també de totes les obres aigües avall del barranc, cap al Grau, on s’han expropiat bancals per tal de regularitzar el caixer del barranc, s’han fet neteges i plantacions de vegetació de ribera i s’ha construït un passeig peatonal fins al Grau.

És una obra important, amb unes mires del territori ben actuals, que ha estat possible per l’actuació decidida del grup valencianista dins del govern de progrés de la ciutat; i que promet una segona fase, amb dos parcs inundables més a la part de la Marxuquera del mateix barranc.

Totes són actuacions amb fons europeus, amb una cura exquisida pel territori, que confiem que ajudaran a millorar la seguretat de la població, que mira ben preocupada les alertes meteorològiques, però que alhora ha de saber que el seu ajuntament no ha parat d’actuar en un risc tan evident que afecta una bona part del seu terme municipal.

• Cebrià Molinero Lloret, Bernat Rodríguez Castelló i Emili Selfa Fort eren regidors de la Unitat del Poble Valencià a l’Ajuntament de Gandia el 1987.