Trenta-dos anys després de ser declarat Bé d’Interés Cultural (BIC), el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba encara espera una alternativa pública de conservació. Mentrestant, avança el projecte per convertir-lo en un hotel-balneari de luxe. El president de la Junta Gestora de Massa Crítica de la Safor explica per què l’associació ha presentat al·legacions al Pla que ho fa possible, i quins riscos veu per a l’entorn, els accessos i el futur del monument.

–Per què Massa Crítica ha presentat al·legacions al Pla que regula els usos del sòl en l’entorn del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba?

–És una de les finalitats de l’associació, segons estableix l’article 4 dels seus estatuts: reflexionar i actuar sobre temes socials, urbanístics, mediambientals i culturals, entre altres, que siguen d’interés general per als ciutadans de la comarca de la Safor i les Comarques Centrals. El Monestir de Sant Jeroni i el seu entorn és un dels béns d’interés cultural més significatius no solament de la Safor i de les Comarques Centrals, sinó també del País Valencià. La nostra preocupació principal és que es respecte la legislació que l’empara com a BIC. Aquesta legislació està constituïda fonamentalment per la Llei 4/1998, de Patrimoni Cultural Valencià, i pel Decret 93/1994, de 24 de maig, del Govern Valencià, que va declarar el monestir Bé d’Interés Cultural amb categoria de monument.

–L’empresa promotora, Castilla Termal, ja gestiona altres edificis històrics reconvertits en hotels balneari que funcionen amb normalitat. Per què creieu que el cas de Sant Jeroni és diferent?

–La nostra preocupació —i pense que també la d’altres col·lectius i organismes de caire cultural i científic, com ara Saforíssims, Societat Literària i el CEIC Alfons el Vell, que ja s’han pronunciat al respecte— parteix d’una evidència: l’interés privat no sempre coincideix amb l’interés públic. De vegades entren en contradicció, i nosaltres volem que tant en el procés de planificació actual com en el de restauració futur es respecte al màxim aquest últim, aportant raons, idees i solucions per tal de fer-ho possible.

–Hi ha alguna altra manera de finançar la conservació de l’edifici?

–Sens dubte. Gandia és un exemple de diversitat en aquesta matèria. Però depén del cas concret, de la magnitud i importància del bé a protegir i de la capacitat econòmica i de gestió de l’entitat que ha de finançar i gestionar l’adquisició patrimonial. Vull deixar clar que el debat no és, al nostre entendre, entre propietat pública i propietat privada. La legislació patrimonial valenciana admet perfectament la titularitat privada dels Béns d’Interés Cultural i també la seua explotació econòmica, sempre que aquesta siga compatible amb els valors que han justificat la seua protecció. La qüestió fonamental és una altra: si el planejament proposat i les intervencions previstes garanteixen de manera suficient la conservació del monument, la integritat del seu entorn històric i paisatgístic i el dret de la ciutadania a gaudir d’un patrimoni que forma part de la memòria col·lectiva. Dit això, existeixen diferents models de conservació i gestió del patrimoni. Alguns són íntegrament públics, altres privats i altres mixtos. La seua idoneïtat depén de cada cas concret. El que resulta exigible en tots ells és el mateix: respecte a la legalitat patrimonial, transparència en la presa de decisions i garantia efectiva de preservació dels valors culturals del bé.

–Què passarà amb els horts i els camps que envolten el monestir si finalment s’aprova el Pla tal com està?

El Pla especial té com a objectiu la regulació dels usos del sòl no urbanitzable o rural de la zona Nord d’Alfauir, on s’inclou el monestir i el seu entorn de protecció, declarat Bé d’Interés Cultural l’any 1994. Pel que fa al sòl de l’entorn de protecció del monestir, considerem que el Pla especial rebaixa la seua protecció i estableix un règim d’usos que poden transformar els seus valors agrícoles tradicionals, la vegetació, l’arbrat i la topografia tal com els coneixem ara. A banda, el Pla especial regula també els usos de la zona de sòl no urbanitzable fora de la delimitació de l’entorn de protecció del monestir i estableix la possibilitat d’implantar usos que afectarien significativament la percepció del monument, com ara habitatges sense relació amb l’agricultura, activitats d’oci com una hípica, zona d’autocaravanes, etc.

–Heu parlat d’un aparcament molt gran i de problemes amb els camins d’accés. Quin problema real veieu ací per als veïns i visitants?

–El Pla especial preveu dos accessos al futur hotel-balneari: un pel camí del monestir i un altre per l’arbreda, i un aparcament complementari de 7.164 m2 darrere de la Venta Toni. Això significa que els camins han d’ampliar-se necessàriament, ja que actualment no compleixen l’amplària mínima exigida legalment per a l’activitat prevista. A més, es desprotegeix l’arbreda tal com la coneixem, per a poder ampliar-la i així possibilitar el trànsit rodat d’accés al futur hotel, la qual cosa suposa la seua desaparició com a element històric del paisatge.

–Massa Crítica també ha presentat al·legacions a altres projectes de la comarca, com el càmping Ohai o la urbanització d’un altre hotel a Castellonet. Hi ha un patró comú en tots aquests casos?

–Pel que fa al càmping previst a la marjal de Gandia i la construcció d’un hotel de quatre estrelles a Castellonet, el procediment emprat és la Declaració d’Interés Comunitari (DIC) per part de la Generalitat Valenciana, com a instrument urbanístic necessari per a possibilitar la implantació de construccions i usos en sòl no urbanitzable o rural que, d’altra forma, no podrien implantar-se. Pel que fa al Monestir de Sant Jeroni, el procediment ha estat la tramitació d’un pla especial que regula els usos del sector Nord d’Alfauir, on s’inclou el Monestir de Sant Jeroni i el seu entorn protegit. Són procediments diferents, però la nostra valoració és que comparteixen un nexe comú: la reducció de la protecció del medi ambient natural i/o cultural per a possibilitar la seua explotació per la iniciativa privada.

–A què atribuïu el silenci dels partits polítics sobre aquest tema, i en especial els de Gandia, Capital Cultural el 2017? Per què Compromís, que governa Ròtova i Alfauir, no s’ha pronunciat com a partit sobre el projecte?

–Crec que caldria preguntar-ho als seus responsables comarcals. Basant-nos en els seus programes, trajectòries i fets concrets en casos semblants, la meua impressió és que els partits de dreta han estat poc sensibles a aquest tipus de qüestions. Han defensat habitualment que la gestió privada és millor que la pública i que cal donar-li totes les facilitats per exercitar-la, la qual cosa significa no posar-li massa problemes ni oposar preceptes legals. Pel que fa al PSOE-PSPV i Compromís, em sembla que han deixat el tema en mans del CEIC Alfons el Vell com a entitat més qualificada al respecte.

–Els alcaldes de Ròtova i Alfauir tampoc han fet manifestacions públiques.

–Entenc perfectament l’alcalde d’Alfauir, un poble de vora 500 habitants, i el de Ròtova, que al mateix temps és President de la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Formen part d’institucions públiques que, per les seues dimensions i competències, no tenen els recursos humans i econòmics necessaris per poder fer altra cosa. Esperen que organismes públics superiors, amb recursos humans i econòmics suficients, puguen plantejar —amb l’ajuda dels fons econòmics europeus com els de Next Generation o altres— una alternativa pública de conservació, rehabilitació i gestió d’un edifici tan important i singular com el Monestir de Sant Jeroni. Si, després de 32 anys de la declaració com a BIC, la Generalitat Valenciana, com a entitat competencial, no ha pres cap iniciativa, no és d’estranyar que l’Ajuntament d’Alfauir accepte la privada com a mal menor.

–Pel que fa a la Mancomunitat, no troba a faltar una major implicació institucional d’eixe organisme davant d’un problema patrimonial d’abast comarcal?

–M’agradaria que la Mancomunitat formara part de la plataforma que s’està constituint a nivell ciutadà per tal de buscar, entre tots, que —siga iniciativa pública o privada— es respecten els valors històrics, artístics i culturals del BIC i la legislació que el protegeix.

–Fins a quin punt un hotel privat pot conviure amb la idea que el Monestir és «patrimoni de tots»? Existeix un dret real dels ciutadans a gaudir d’un BIC, o parlem només un patrimoni sentimental sense cap garantia legal quan passa a mans privades?

– Sí que existeix un dret real i garanties legals estrictes per a protegir els BIC en mans privades. La Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià subordina la propietat privada a la funció social i exigeix autoritzacions prèvies per a qualsevol intervenció. A més, l’Administració té drets de tanteig i retracte, pot expropiar el monument si s’incompleixen les obligacions de conservació o accés, i qualsevol ciutadà pot exercir l’acció pública per a denunciar irregularitats als tribunals. Per tant, l’interés col·lectiu preval sempre sobre la iniciativa privada.

–Hi ha diferència entre «conservar» un monument i «posar-lo en valor» turísticament? On comença un i acaba l’altre? O es tracta d’un dilema fals?

–Sí, hi ha una diferència clara, encara que no són conceptes contraposats. La conservació té com a objectiu garantir la supervivència física i la integritat històrica del monument. Consisteix a protegir els seus valors materials, arquitectònics i culturals, evitant la degradació o la pèrdua dels seus elements originals. La posada en valor, en canvi, pretén fer comprensible i accessible aquest patrimoni a la societat. Inclou la difusió cultural, la interpretació històrica, les visites, les activitats educatives o, fins i tot, determinats usos turístics compatibles amb la conservació. El problema apareix quan es confon un concepte amb l’altre.

–En quin sentit?

–La posada en valor no pot justificar intervencions que comprometen la preservació del bé. En patrimoni, la conservació és sempre la condició prèvia. No té sentit fer més atractiu un monument si això acaba deteriorant allò que es pretén mostrar. Per això considere que es tracta d’un fals dilema “conservar” o “posar en valor”. Els dos objectius han de ser complementaris. Un monument que no es conserva acaba desapareixent; però un monument que es conserva i queda desconnectat de la societat corre el risc de perdre utilitat social i suport ciutadà. La qüestió no és triar entre conservació o posada en valor, sinó trobar l’equilibri adequat perquè l’ús contribuïsca a la preservació i no al contrari.

–Creu que la ciutadania hauria de tindre veu, no només en la tramitació urbanística, sinó també en la decisió de quin ús final es dona a un BIC? Necessitem noves polítiques de participació ciutadana?

–Sí, a les dos qüestions. Però convé precisar bé quin ha de ser el paper de cada actor. La ciutadania ha de poder participar en la definició dels grans objectius i dels usos socials d’un Bé d’Interés Cultural, perquè el patrimoni no és únicament un conjunt de pedres o edificis; és també un element d’identitat col·lectiva i de cohesió territorial. Ara bé, la participació ciutadana no pot substituir el criteri dels especialistes ni les competències de les administracions responsables del patrimoni. Els tècnics han de determinar allò que és viable des del punt de vista arquitectònic, arqueològic o ambiental. La ciutadania, en canvi, ha de poder opinar sobre quin model de relació vol mantindre amb aquest patrimoni i quin retorn social espera obtindre’n. El problema és que els mecanismes actuals de participació solen arribar massa tard. Sovint la ciutadania només intervé quan el projecte ja està redactat i exposat al públic. En aquest moment s’ha pogut presentar al·legacions, però no s’ha participat realment en la definició de les alternatives

–Més que de “participació” caldria parlar de “reacció” de determinats col·lectius.

–Per això pense que cal avançar cap a processos més oberts i transparents que permeten debatre les opcions abans que les decisions estiguen pràcticament tancades. No es tracta de traslladar la competència tècnica a l’assemblea ciutadana, sinó de millorar la qualitat democràtica de les decisions que afecten el patrimoni col·lectiu.

–Sobre les possibles intervencions en el monestir els sectors culturals s’han pronunciat amb una contundència i celeritat que no s’ha vist ni en la societat ni en la política. Patim un dèficit de debats públics?

–En certa manera, sí. Els debats sobre patrimoni solen aparéixer quan ja existeix un projecte concret o un conflicte visible. Mentrestant, les qüestions patrimonials acostumen a quedar fora de les prioritats del debat públic, malgrat que afecten aspectes tan importants com el paisatge, la identitat cultural, el model turístic o l’ordenació del territori. Les entitats culturals i cíviques solen reaccionar abans perquè formen part del seu àmbit natural de treball. Estan acostumades a seguir expedients, estudiar documentació i detectar possibles riscos molt abans que el debat arribe a l’opinió pública general.

–I els partits representatius?

–Pel que fa als partits polítics, és habitual que prioritzen qüestions amb una repercussió electoral més immediata, com ara l’ocupació, els serveis públics o les infraestructures. Això no significa necessàriament desinterés pel patrimoni, però sí que sovint queda relegat a un segon pla.

El cas de Sant Jeroni remarca una necessitat que va més enllà d’aquest projecte concret: la necessitat de generar espais estables de debat públic sobre el futur del nostre patrimoni cultural i del nostre territori. Una societat madura no debat únicament quan apareix un conflicte; debat amb antelació quin model de desenvolupament vol construir. I això inclou també decidir com conservar, gestionar i transmetre als qui vindran després un patrimoni que és part fonamental de la nostra història col·lectiva.