Fa temps que hem deixat de discutir amb ells i hem començat a aguantar-los. I potser és això el pitjor: que la dreta més cridanera ha aconseguit que el seu desdeny ens parega normal.
No sé quan vam acceptar que una part de la política espanyola es dedicara, cada matí, a excomulgar la resta del país. A decidir qui és de fiar, qui és un perill i qui no mereix respecte. No sé quan vam acceptar que l’oposició es confonguera amb l’insult i que cada tuit, cada tertúlia i cada declaració semblara escrit per algú que acaba de descobrir que pot cridar sense conseqüències.
Perquè no és una dreta que faça. Ni que deixe fer. És una dreta que s’exhibix: escarneix, esgarrapa, mil·lhomeneja i es posa furiosa quan algú altre té dret a respirar. No aporta un pla per a l’habitatge, l’aigua, la sanitat o la vida en comú. Aporta un enemic nou cada dia. I si no el troba, l’inventa.
El pitjor no és que mentisquen ni que usen la por com a matèria primera. El pitjor és que donen per descomptat que, ara sí, els toca. Que la història és seua, el poder és seu i la resta som convidats de mala gana a la seua festa. Parlen com si la democràcia fóra una propietat privada que els han deixat en custòdia.
I ho fan amb una arrogància que ja no s’amaga. No és la dreta de les idees, perquè les idees exigirien arguments. No és la dreta del servei públic, perquè el servei públic exigeix feina. És la dreta de la faula, de la campana, de l’enemic interior i de la indignació com a espectacle. Una dreta que confon autoritat amb altaveu i respecte amb submissió.
Per això estem cansats. No cansats de discutir, que discutir és sa. Cansats de la seua manca de respecte diària: cap a les dones, els migrants, els joves i qualsevol que no accepte que ells són els amos de la casa. Cansats que ens parlen com si fórem criatures malcriades i, alhora, ens tracten com si fórem enemics.
Perquè, al capdavall, la seua política no és conservadora: és infantil. Vol el comandament, el trofeu i l’aplaudiment, però no les responsabilitats. És la política del pati, amb púlpit, atril i una creu de fons.
No els demanem que ens agraden ni que ens entenguen. Demanem que deixen de donar per fet que el país és seu. Que deixen de confondre la democràcia amb una missa en què ells oficien i nosaltres hem de donar les gràcies per l’entrada.
Perquè estem cansats, sí. I quan la gent està cansada d’una dreta que cada dia la falta al respecte, no és perquè haja perdut la paciència: és perquè, per fi, ha deixat de creure que la paciència és una virtut infinita.
