El Projecte de Llei aprovat pel Consell continua l’onada desreguladora iniciada en 2024 i desplaça el centre de gravetat de l’urbanisme des de l’interés general cap al promotor privat, amb els Ajuntaments sota sospita.

El Projecte de Llei del Sòl que el Consell va aprovar el passat 25 de setembre és, alhora, la cirereta del pastís i, en urbanisme, l’eixida ràpida d’un procés simplificador i desregulador iniciat en 2024. El procés va arrancar amb el Decret llei de 5 de desembre de 2024 i va continuar amb el de 26 de desembre de 2025, que, entre els dos, alteraven uns 1.300 articles, (750 el primer i 550 el segon), d’un entramat legislatiu de la nostra Administració, que anava molt més allà del sector urbanístic. El text que ara arriba a les Corts derogaria la llei vigent, el Text Refós de la Llei d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge (TRLOTUP) de 8 de juny de 2021.

La seqüència mereix atenció. Els dos Decrets llei, pel seu abast, s’estan tramitant en les Corts com a Projectes de Llei, amb participació pública, esmenes i votacions dels grups polítics: un recorregut llarg, com correspon a reformes d’eixe calat. Ara bé, en matèria específica de l’urbanisme, el Consell ha optat per una reforma pròpia i general, que també es tramita per la via d’urgència i que reduïx a la meitat, com a mínim, els terminis de participació i esmena. I no és un text menor: 312 articles i 15 disposicions addicionals en 229 pàgines, aprovat pel Consell el 25 de setembre de 2026 i publicat per les Corts. Legislar de pressa sobre el sòl —el recurs més escàs i menys reversible d’un territori— és ja, en si mateix, una declaració d’intencions.

Dos objectius i una lectura política.

El Consell declara dos objectius explícits: acabar amb la hiperregulació administrativa i donar seguretat jurídica als afectats. Ningú discutirà que la nostra legislació urbanística arrossega casos flagrants de complexitat, redundàncies i contradiccions evidents, i que corregir-los és una tasca pendent. Però, al marge d’eixos casos, els dos objectius admeten sobretot una lectura en clau política, perquè impregnen tot l’articulat amb un horitzó clar: el protagonista de la llei és el particular afectat, i no el bé comú.

L’interés general no desapareix, però queda reduït a uns criteris generals sobre paisatge i medi ambient, infraestructures i patrimoni. Criteris que així enunciats permeten diverses interpretacions i que si es desenrotllaren adequadament constituirien per si mateixos un nou corpus administratiu, és a dir, la mateixa “hiperregulación» que es diu combatre; o que es desplaçarien cap a una figura d’ordenació territorial (l’Estratègia Territorial?). Les dos opcions sense concretar.

Els ajuntaments, sota sospita

L’altra lectura que oferix el Projecte és la desconfiança que semblen generar al legislador els municipis en la seua acció urbanística. Es traduïx en tres mecanismes: la fixació de terminis màxims per als seus actes administratius, la delegació de funcions en entitats privades col·laboradores i l’assumpció de l’acció reguladora pel mateix Consell de la Generalitat. L’Ajuntament, que és l’administració més pròxima al territori i la que respon davant els seus veïns de la ciutat, resulta tractat com un obstacle a sortejar, en comptes d’abordar els seus problemes per a exercir les seues competències.

El cridaner és el que falta. No hi ha cap menció als mitjans de què disposen les administracions locals ni a les millores necessàries perquè puguen atendre les seues obligacions. S’imposen terminis a uns servicis tècnics que, en molts municipis, es reduïxen a un arquitecte a temps parcial i a uns limitats recursos d’inspecció i disciplina. Tampoc aborda la llei la relació entre l’acció urbanística i el patrimoni cultural, ni el seu encaix amb la seua coneguda legislació nacional, autonòmica i municipal en la matèria: uns silencis difícils de justificar en un territori com el nostre amb molts municipis xicotets i un, afortunadament, abundant patrimoni natural i cultural de primer nivell.

Les peces del nou sistema

Més enllà dels seus objectius, el text conté novetats de pes. Reforça el paper planificador del Consell amb un nou instrument, els Projectes d’Interés Autonòmic (PIA), i convertix en permanents —ja no temporals— les Declaracions d’Interés Comunitari (DIC). Les dos mesures apunten en la mateixa direcció: més capacitat de decisió autonòmica sobre el territori i més garanties en les actuacions privades.

Pel que afecta a l’urbanitzador, es reforça la seguretat jurídica de l’anterior sistema de gestió indirecta. Qui conega la història recent de l’urbanisme valencià sap del delicat d’esta figura que va tindre llums, però també ombres que van arribar fins al Parlament Europeu, i que requeririen reforçar, en paral·lel les garanties dels propietaris i de l’interés públic.

En matèria de llicències, el canvi és profund. Es regulen les Entitats Urbanístiques Col·laboradores —les ja conegudes OCU—, que podran actuar i, si és el cas, suplir als tècnics municipals. Es concreten les Declaracions Responsables, ja vigents, que permeten al promotor iniciar les obres sense esperar al lent tràmit de llicència, imposant un termini màxim de comprovació als Ajuntaments. Apareixen les llicències inicials o bàsiques, atorgables amb les determinacions imprescindibles per a definir l’obra. S’explicita que les resolució de les llicències haurà de dictar-se en un màxim de tres mesos, i que el seu incompliment donarà peu al silenci administratiu positiu. És a dir: si l’Ajuntament, per falta de mitjans, no arriba a temps, la llicència s’entén concedida. La factura de la infradotació municipal no la paga l’Administració; la paga el territori.

Hi ha també altres mesures raonables que convé reconéixer. El pla urbanístic simplificat per a municipis de menys de 1.000 habitants o en risc de despoblació respon a una necessitat real. El tràmit únic per a l’Avaluació Ambiental Estratègica (EAE) dels plans pot agilitzar sense rebaixar exigències, si s’aplica bé. La consolidació de les infraestructures verdes en els plans municipals i en l’Estratègia Territorial de la Comunitat, i la definició d’una connexió urbana-forestal per a les edificacions al costat de zones forestals, són avanços coherents amb els riscos climàtics i d’incendi que ja coneixem.

Simplificar no és desregular

El problema no és simplificar —tasca necessària—, sinó confondre simplificació amb desregulació, i contemplar la seguretat jurídica, privada o pública, des d’una sola de les parts, Un bon urbanisme no és el que més ràpid concedix llicències, sinó aquell que produïx ciutats i paisatges millors, amb regles clares per a tots i una administració capaç de fer-les complir. Este projecte accelera la primera part de l’equació i deixa a mitjan construir la segona.

La tramitació d’urgència de la Llei, finalment, limita el marge de participació, però no l’anul·la. Els grups parlamentaris, els col·legis professionals, els municipis i la ciutadania tenen encara l’oportunitat de donar la seua opinió i exigir les carències que consideren.

Però, sobretot, cal oferir als ajuntaments, i esta és una nova oportunitat, els mitjans per a garantir la defensa del seu patrimoni i medi ambient, i per a atendre els controls públics sobre les actuacions urbanístiques. Perquè les decisions sobre el sòl duren dècades, i una llei aprovada amb massa pressa pot contindre carències i errors que tarden generacions a corregir-se.