Em declare cosmista. Ha estat una revelació: darrere de moltes grans idees, proclames solemnes i gestos de poder, potser no hi ha un estrateg brillant, sinó un xiquet de dotze anys amb un micròfon. I, de sobte, el món sembla una competició de «a vore qui pixa més lluny».

El fundador d’aquesta església sense temples —i, que sapiguem, sense quota mensual— és Patrick Cosmos, músic i usuari de Bluesky. El setembre de 2025 va anunciar que treballava en una «nova teoria unificada de la realitat americana», que va batejar Everyone is twelve now: ara tothom té dotze anys. La fórmula es va escampar per les xarxes perquè explicava amb una simplicitat deliciosa moltes exhibicions de força, provocacions i idees de pati d’escola vestides de política adulta.

Cosmos ho resumia amb tres exemples. «Soc fort i vull tindre com cinquanta fills i una granja.» Clar que sí: tens dotze anys. «No vull menjar verdures; crec que el filet i les creïlles fregides són l’únic menjar.» Això mateix, col·lega: tens dotze anys. «Si hi ha delinqüència, hauríem d’enviar-hi l’exèrcit.» Ai, beneït, amiguet meu de dotze anys.

Això és el cosmisme: no refutar cada ocurrència amb un informe de trenta pàgines, sinó mirar-la un moment i preguntar-se si no estem davant d’algú que vol ser el més fort, tindre el joguet més gran i guanyar la discussió perquè sí. La teoria no és psicologia ni ciència política; és una lent humorística per a veure la immaduresa quan es presenta amb corbata, uniforme o compte oficial.

Des d’ara, doncs, em declare cosmista. Quan algú propose una solució màgica a un problema complex, quan confonga autoritat amb cridar més fort o convertisca el debat públic en un «a vore qui pixa més lluny», no m’enfadaré de seguida. Respiraré fondo i aplicaré la doctrina: «Clar que sí. Tens dotze anys».

Perquè potser el món no s’ha tornat més difícil d’entendre. Potser, senzillament, hi ha massa gent jugant al pati… i massa poca disposada a tornar a classe.