Hi hagué una França que el cinema va guardar per a nosaltres: la llum de Deauville, una mirada d’Anouk Aimée, el somriure contingut de Jean-Louis Trintignant. I, per damunt de tot, la música de Francis Lai: aquells xabadabada que semblen tornar d’un record que no sabíem que teníem.

A Un homme et une femme, la melodia no acompanya la història: la respira. Fa de pont entre dues solituds i deixa, al seu pas, una mica de tendresa.

Potser Europa s’assembla a això: no a una perfecció llunyana, sinó a una manera d’estar junts, amb les diferències i les ferides, sota unes paraules que encara ens emocionen: Liberté, Égalité, Fraternité.

Mentre la cançó sona, França encara existeix. I amb ella, una certa idea d’Europa: delicada, imperfecta, però nostra.