La Generalitat Valenciana ha trobat, per fi, el seu gran projecte cultural: un Museu Sorolla. No és poca cosa. Sobretot si tenim en compte que, per a tindre un museu, el primer seria disposar d’una col·lecció. Però això, per als responsables valencians de la cultura, és un detall menor. Les obres es lloguen, es paguen a bon preu i, quan s’acabe el contracte, cada quadre a sa casa i qui vinga darrere que tanque la porta. Cultura de temporada. Com els apartaments turístics, però amb marcs daurats.
Sorolla té un avantatge extraordinari per a la dreta valenciana: està mort, pinta molts temes costumistes i no molesta ningú
Pel que sembla, els Sorolla que ja tenim al Museu de Belles Arts de València i les exposicions que Bancaixa li ha organitzat no resulten prou atractius. Perquè un Sorolla tinga autèntic glamur institucional, cal portar-lo dels Estats Units, pagar per ell i anunciar-lo a bombo i platerets. Un Sorolla valencià està bé, però un Sorolla amb passaport nord-americà fa molt més goig. A on vas a parar. Els responsables de tan original iniciativa porten dos anys d’improvisacions per a crear espais addients, fent i desfent projectes que no s’ajusten als edificis, edificis que no s’ajusten als futurs usos i les presses, sempre amb presses per arribar a les eleccions, mitjançant substancioses contractacions d’urgència que les empreses amigues sempre agraeixen. Qui pot dubtar de la seua capacitat per a gestionar els nostres interessos?
Sorolla té un avantatge extraordinari per a la dreta valenciana: està mort, pinta molts temes costumistes i no molesta ningú perquè no és ni de dretes ni d’esquerres. La dreta creu que ha trobar un element de consens i això, en este país de conflictes identitaris eterns, té un valor electoral extraordinari. Per això PPVOX té tanta urgència en convertir-lo en el patró de l’autèntica cultura valenciana, de fer rendible en les urnes, una vegada més, el sentimentalisme autòcton. Podran exclamar amb orgull patriòtic “Sorolla és nostre” encara que siga només dos anys i llogat,
Podran exclamar amb orgull patriòtic “Sorolla és nostre” encara que siga només dos anys i llogat
La modernitat cultural de la nostra dreta s’atura, aproximadament, al segle XIX. A partir d’ací comença el territori perillós: les avantguardes, l’experimentació, les instal·lacions.,el pensament crític. Les arts plàstiques contemporànies son una cosa rara de bojos o de rojos, que, segons l’obtusa ment dels nostres governants valencians, ve a ser pràcticament el mateix. Els professionals de la cultura sobreviuen com poden a les censures i les cancelacions, (Pep Botifarra, Xavi Castillo, els Premis Carles Santos, ajudes al cinema, etc), els creadors contemporanis esperen algun senyal de vida institucional i les polítiques culturals, després de més de tres anys de govern, brillen per la seua absència. Això sí, ara brillaran els quadres de Sorolla amb bona cosa de flaixos per a les fotos inaugurals de somriures profidén i roba de disseny.
Sorolla sempre ha fet equilibris entre l’actitud d’indiferència i menyspreu de la modernitat i un revisionisme tardà que efusivament el situa al nivell de Monet. Ni tant ni tant poc. El pintor valencià mereix tots els respectes, però una cosa és admirar la llum sorolliana i una altra, ben diferent, utilitzar-la per amagar les ombres. I d’eixes, a la Generalitat, en tenen una col·lecció pròpia, permanent i sense pagar lloguer.
