Cal mirar enrere fins a la Gran Recessió del 2008, que va trencar la promesa de l’ascensor social i va deixar milions de persones amb la sensació de jugar amb les cartes marcades. Però el malestar econòmic, per si sol, no ho explica tot. Segons Pippa Norris i Ronald Inglehart, l’expansió accelerada dels valors progressistes ha provocat una reacció cultural defensiva en sectors tradicionals que senten que el seu món s’esvaeix. Allà on l’esquerra parlava de desigualtat i redistribució, la nova dreta va imposar un marc emocional: seguretat, ordre, moral i identitat.
Allà on l’esquerra parlava de desigualtat i redistribució, la nova dreta va imposar un marc emocional: seguretat, ordre, moral i identitat
En un món percebut com a caòtic, la demanda d’autoritat funciona com un refugi psicològic. L’extrema dreta ha construït un relat en què la immigració deixa de ser un fenomen demogràfic per convertir-se en l’origen de tots els mals: la inseguretat, la saturació dels serveis públics, la pèrdua de les arrels. Connecta amb una por primària, la de sentir-se estranger a casa pròpia, i ofereix solucions simples a problemes molt complexos.
El seu cop mestre ha estat unir el conservadorisme moral amb un neoliberalisme radicalitzat: la fòbia als impostos. Els tributs ja no es presenten com el sosteniment de l’Estat del benestar, sinó com un espoli, i el treballador honest apareix pagant de la seua butxaca subvencions que només beneficiarien una elit urbana desconnectada. Segons Ignacio Urquizu, aquest discurs antifiscal i individualista ha calat entre els joves, que perceben l’Estat com una càrrega i no com un escut.
Al País Valencià, el debat identitari sobre la llengua i els símbols ha estat un terreny adobat per a la guerra cultural, on la dreta radical s’ha presentat com a mur de contenció davant la suposada imposició catalanista. En ciutats mitjanes com Gandia, amb una economia dependent del turisme, els serveis i l’agricultura, i amb barris obrers de forta recepció migratòria, el discurs arriba per dues vies. Connecta amb el xicotet empresari, l’autònom o el llaurador de la Safor, asfixiats per la burocràcia, els impostos i les normatives europees, i interpel·la el veí que percep degradació urbana o competència pels ajuts socials, de manera que converteix problemes de gestió municipal en un greuge nacional.
La pregunta ara seria: però qui vota l’extrema dreta?
L’electorat no és un bloc monolític. Hi ha una bretxa de gènere i d’edat: és un vot fortament masculinitzat, especialment entre els homes joves, en part com a reacció antifeminista, i entre els treballadors del sector privat d’entre trenta i cinquanta anys. Cau, en canvi, entre les dones, més vinculades a l’Estat del benestar, i entre els majors de seixanta-cinc, preocupats per les pensions.
Hi ha també una bretxa del diploma: el suport es concentra entre persones amb estudis secundaris o de formació professional i retrocedeix a les universitats. Segons Cas Mudde i Thomas Piketty, no és una qüestió de capacitat sinó de reconeixement social: molts ciutadans senten que les elits intel·lectuals menyspreen la seua manera de viure. Quan un líder desafia allò políticament correcte, aquest votant hi veu autenticitat. Com assenyala Christophe Guilluy, és un fenomen arrelat a la perifèria urbana i les ciutats mitjanes, lluny dels centres cosmopolites.
L’extrema dreta domina la gramàtica digital: vídeos curts, frases contundents i mems que converteixen la complexitat política en espectacle
Res d’això seria possible sense les xarxes socials. Els algoritmes d’Instagram, TikTok o X premien la indignació, el conflicte i la simplificació, i l’extrema dreta domina la gramàtica digital: vídeos curts, frases contundents i mems que converteixen la complexitat política en espectacle. Les xarxes actuen com a cambres d’eco on les pors es validen col·lectivament i on marcs mentals que fa una dècada eren marginals es normalitzen.
Què podem fer?
L’avanç, però, es pot frenar quan l’alternativa democràtica sap llegir l’arrel material del malestar. Pensem en l’alcaldia de Nova York, on Zohran Mamdani va disputar el vot dels barris obrers combinant presència digital i propostes radicals sobre el cost de la vida (congelació de lloguers, transport públic gratuït o escoles bressol universals), i el cas de Die Linke a Berlín, que va situar l’habitatge al centre de l’agenda. D’aquestes experiències se’n deriven quatre línies d’actuació, també aplicables a escala local:
Atacar el cost de la vida, no el votant. La por i el ressentiment no es combaten amb sermons morals, sinó amb solucions tangibles en habitatge, subministraments i serveis.
No entrar en el seu marc mental. Segons Mudde, el gran triomf de la ultradreta és que tothom parle dels seus temes i amb el seu llenguatge; replicar-ne les provocacions n’amplifica l’altaveu.
Dominar el carrer i l’algoritme amb un relat propi. Els vídeos curts i l’humor funcionen quan serveixen per mobilitzar la participació presencial als barris i escoltar els veïns.
Reivindicar la pedagogia fiscal i el reconeixement comunitari. Cal explicar on van els impostos, vinculant-los a l’hospital o a l’escola pública, i dignificar els oficis manuals, el món rural i les tradicions locals.
L’auge de l’extrema dreta és el símptoma d’una fractura social real
Reduir el fenomen a una etiqueta moral és un error estratègic. L’auge de l’extrema dreta és el símptoma d’una fractura social real. Mentre la política democràtica i progressista no sàpia oferir seguretat material, habitatge assequible i reconeixement cultural, la revolta de l’ordre i la cartera continuarà marcant el pols del nostre temps.
Salvador Ferrer i Alemany. Sociòleg, educador i exconseller CEIC Alfons el Vell
