El títol no és només poètic: Dudok de Wit va pintar tota la pel·lícula utilitzant te molt concentrat en lloc de tinta o aquarel·la. El resultat és una paleta de marrons translúcids que evoca tant el líquid d’una tassa com la tinta de la cal·ligrafia xinesa i japonesa.
El director va explicar que originalment pensava fer-la amb tinta, però va voler experimentar amb te concentrat perquè, en espessir-se, adquireix una textura fosca i densa semblant a la tinta. També connectava amb el seu interès per l’elegància de la cal·ligrafia oriental.
Moviment i música
La protagonista és un punt vermell que avança amb determinació per corredors sinuosos, passadissos estrets i paisatges que poden recordar túnels subterranis, làmines de microscopi o traços de pinzell. El seu recorregut té la sensació de baixar per un corrent que acaba obrint-se a un espai ampli i lluminós.
La banda sonora utilitza els Concerti grossi, op. 6, núms. 2 i 12, d’Arcangelo Corelli. La música barroca no acompanya simplement la imatge: marca el ritme del viatge i fa que el traç i el moviment del punt semblen dansar junts.
Lectura del final
Quan la xicoteta esfera entra en la gran esfera blanca, la pel·lícula proposa una imatge de trobada, alliberament o fusió. Pot llegir-se com un viatge vital cap a la unitat, com el recorregut d’una fulla de te dins de l’aigua o, més abstractament, com el pas d’un ésser menut cap a una totalitat major.
La força del curt és precisament la seua obertura: no explica una història literal, però la seua combinació de traç, ritme musical i destinació fa que el viatge resulte reconeixible i emocionalment clar.
