Leo es pardo és el següent pas en la sèrie dedicada a Iván Zulueta. Després de Hotel, el cineasta abandona temporalment la finestra sobre Madrid per tancar-se en un apartament on els objectes, les ombres i la música semblen adquirir vida pròpia.
És un curt breu, íntim i inquietant, que anticipa molts dels temes que Zulueta desenvoluparà després a Arrebato: la relació entre espai, mirada i desig; la sensació que una casa pot convertir-se en un personatge; i la por que allò quotidià deixi de ser familiar.
Rodat el 1976, Leo es pardo mostra un apartament gairebé buit, travessat per la llum, les ombres i una banda sonora construïda a partir de música de Lou Reed i altres discos. No hi ha una acció convencional: la pel·lícula avança per atmosfera, per petits moviments, per la presència dels mobles i per la manera com la càmera observa l’espai.
Zulueta converteix la domesticitat en una zona de tensió. El pis no és només un decorat: és un cos, un laberint, un lloc on la solitud i la imaginació es confonen. La música no acompanya les imatges, sinó que les habita i les desestabilitza.
Amb Leo es pardo, Zulueta s’acosta al cinema més personal i narratiu de la seva obra, sense abandonar la llibertat formal dels seus curtmetratges experimentals. És una peça breu, però fonamental per entendre el camí que el portarà a Arrebato.
Fitxa tècnica
- Títol: Leo es pardo
- Direcció: Iván Zulueta
- Any: 1976
- Durada: aproximadament 10 minuts
- Format: 16 mm
- Gènere: curtmetratge experimental
- Música: selecció de música de Lou Reed i altres discos
- País: Espanya
- Context: obra de la etapa experimental de Iván Zulueta, anterior a Arrebato (1979)
