Dirigida per Boris Ingster en el seu debut com a realitzador, amb guió de Frank Partos i revisions no acreditades de l’escriptor Nathanael West, la pel·lícula trasllada al cinema nord-americà l’estilisme de l’expressionisme alemany: angles desequilibrats, ombres desmesurades, espais opressius i una ciutat convertida en laberint moral. Nicholas Musuraca, responsable de la fotografia, transforma escales, passadissos i finestres en estructures carceràries; la llum no il·lumina tant com acusa.
La història: una culpa que infecta tot
Michael Ward (John McGuire), periodista jove i ambicios, és el testimoni decisiu en un judici per assassinat. El seu relat condemna Joe Briggs (Elisha Cook Jr.) a la cadira elèctrica. Però quan la seua promesa, Jane (Margaret Tallichet), comença a qüestionar la fiabilitat del que va veure, la seguretat de Ward es trenca: i si haguera condemnat un innocent?
L’aparició d’un inquietant veí interpretat per Peter Lorre precipita la pel·lícula cap al malson. Després d’una discussió i d’una persecució frustrada, Ward troba mort l’home al seu propi edifici, amb un mètode idèntic al de l’assassinat anterior. La por, el remordiment i la paranoia el convertixen ràpidament en el principal sospitós, mentre Jane intenta descobrir la veritat abans que siga massa tard.
El cor del film és una llarguíssima seqüència onírica en què Ward imagina el seu propi judici, condemna i execució. És una de les peces més audaces del Hollywood de 1940: una congestió de somnis, pors i ombres que anticipa el desordre psicològic que definiria el cinema negre.
Una sèrie B que va fundar un gènere
No cal buscar en El desconegut del tercer pis la maduresa d’El falcó maltès o la densitat tràgica de Perdició. És una producció breu, econòmica i amb algunes interpretacions rígides; fins i tot la crítica de l’època no va comprendre la seua estètica extrema. Bosley Crowther, al The New York Times, la va qualificar de pretensiosa i derivativa, i es va burlar de la seua fotografia “truquejada”.
El temps, però, li ha donat la raó a la pel·lícula. Huí es reconeix en ella una gènesi: la inseguretat ciutadana, la culpa difusa, la desconfiança cap a la justícia, l’home atrapat per circumstàncies que no controla i un estil visual que fa de l’ombra un personatge més. No és casual que historiadores i historiadors del cinema continueu discutint si fou realment la primera pel·lícula negra; el cert és que poques obres anteriors reuneixen amb tanta precisió els trets que després definirien el gènere.
Per què cal veure-la
És un document sobre el naixement d’un estil: el negre clàssic encara no tenia nom, però ací ja tenia imatges.
Peter Lorre en estat pur: breu, però magnètic; la seua presència converteix un sospitós en una figura de malson.
Una seqüència de somni monumental: gairebé una tercera part del metratge, i una de les més radicals del cinema nord-americà dels anys quaranta.
Una reflexió sobre la justícia: la pel·lícula qüestiona el testimoni, la premsa, la pressa judicial i la facilitat amb què una societat busca un culpable.
El desconegut del tercer pis no és només una curiositat històrica: és el punt on el crim, el somni, la culpa i l’ombra comencen a conversar en el cinema nord-americà. Una sèrie B breu que va resultar massa estranya per al seu temps i, precisament per això, massa important per a oblidar-la.
Fitxa tècnica
Títol original: Stranger on the Third Floor
Direcció: Boris Ingster
Guió: Frank Partos; revisions no acreditades de Nathanael West
Intèrprets: Peter Lorre, John McGuire, Margaret Tallichet, Elisha Cook Jr.
Fotografia: Nicholas Musuraca
Any: 1940
Durada: 64 minuts
Gèneres: cinema negre, thriller psicològic, crim, expressionisme
