La mort de Ramon Lapiedra, el passat 27 de juliol, ha passat pràcticament desapercebuda a Gandia. I aquest silenci resulta especialment significatiu. No només perquè va ser una de les figures més rellevants de la universitat valenciana contemporània, sinó perquè la seua aposta decidida per la ciutat va contribuir a transformar-la culturalment d’una manera que avui sembla massa fàcil d’oblidar.
Catedràtic de Física Teòrica i rector de la Universitat de València entre 1984 i 1994, Lapiedra entenia que una universitat pública havia de mirar més enllà dels seus campus. Quan l’Ajuntament, a iniciativa de la regidora de Cultura Pepa Frau, va impulsar la Universitat d’Estiu de Gandia l’any 1983, va veure en aquella iniciativa molt més que uns cursos de vacances. Amb la col·laboració de la vicerectora Isabel Morant, va decidir integrar-la en l’activitat de la Universitat de València com una experiència universitària descentralitzada, amb professorat propi, direcció acadèmica i reconeixement oficial mitjançant crèdits homologats. Aquella decisió va donar al projecte el prestigi i la solidesa que necessitava per créixer.
Durant molts anys, la Universitat d’Estiu va convertir Gandia en una autèntica capital del debat i del pensament. Les nits del Palau dels Borja reunien centenars d’estudiants i veïns de tota la comarca per escoltar científics, escriptors, filòsofs, artistes i intel·lectuals de primer nivell. La ciutat vivia la universitat com una festa del coneixement. D’aquella aposta naixeria, anys després, el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València, consolidant una relació estable entre la ciutat i la institució acadèmica. Més endavant arribaria també el campus de la Universitat Politècnica de València al Grau.
Per això sorprén encara més el silenci institucional davant la mort de qui va ser una peça clau d’aquell procés. Potser no és una casualitat. És també el reflex d’un canvi de prioritats. La Gandia que aspirava a liderar el debat cultural ha anat cedint terreny a una política d’esdeveniments molt més preocupada pels festivals o per la promoció intensiva de les tradicions com a clau de volta cultural que per revitalitzar un projecte universitari que durant anys va situar la ciutat en el mapa intel·lectual valencià.
La Universitat d’Estiu continua existint, però fa temps que ha deixat d’ocupar el paper central que va arribar a tindre en la vida cultural de Gandia. I potser aquest és el veritable llegat que la mort de Ramon Lapiedra ens obliga a recordar: les ciutats es transformen quan aposten pel coneixement, per la universitat i per la cultura com a motors de progrés.
Encara hi haurà ocasió de reparar aquest oblit i de retre a Ramon Lapiedra l’homenatge que mereix. Però el millor homenatge seria recuperar l’ambició cultural d’aquella Gandia que ell va ajudar a construir.
