Qui anant per l’autopista passa per la vora de la Vall de Tavernes veu una catifa verda i frondosa de tarongers, un bellíssim quadre agrícola al mig del qual emergeix una població: Tavernes de la Valldigna, un municipi d’uns 18.000 habitants. Podem veure una estampa quasi bucòlica de la València profunda: sembla amable, acollidora, pròspera. Més de la meitat del seu veïnat ha nascut al mateix poble, mentre que entre un 11 i un 12 per cent prové de l’estranger, en una part significativa del Magreb i de l’Àfrica subsahariana. Un espai de convivència quotidiana del que guarde uns records profundament agradables.
Tanmateix, la bellesa de la postal s’ha enfosquit aquests dies en obrir els noticiaris d’arreu de les Espanyes. Tavernes ha sigut primera plana per una raó abominable: la doble agressió racista patida per dos joves del poble, nascuts al municipi tot i que d’origen africà: un del Marroc i l’altre de Senegal. Les imatges dels fets fan estremir per la seua violència explícita i per la covardia d’uns agressors que van actuar en manada.
La reacció d’una part molt majoritària de la ciutadania, encapçalada per l’alcaldessa, ha sigut la que pertoca a una societat democràtica: la condemna sense pal·liatius de la violència i el suport incondicional a les víctimes i a les seues famílies. Però el colp està donat i el senyal d’alarma ha saltat, especialment quan tot indica que els agressors són gent jove del poble, alguns d’ells menors d’edat. Resulta difícil d’entendre que la seua detenció i posada a disposició judicial no s’hagen produït encara quan escric aquestes ratlles.
Si aquesta és la cara explícita del delicte, la més fosca i punible, n’hi ha una altra no tan explícita que emergeix a les pantalles. Només cal llegir els comentaris a les notícies en xarxes com ara, per exemple, la d’À Punt TV. Al costat de la repulsa majoritària, apareixen missatges de comprensió o acceptació cap als victimaris basats en dues idees recurrents: que les víctimes tenien un comportament incívic i pertorbador; i que l’apallisament va ser la conseqüència lògica d’eixa conducta.
Aquest és, en darrera instància i al meu parer, el vertader rovell de l’ou i el perill real que amenaça la pau social a la nostra terra. De la comprensió cap als agressors es pot passar sense solució de continuïtat a l’explicació i acceptació del seu comportament i, d’aquest, a la justificació directa de l’acció delictiva. Alguns pretenen convèncer a la ciutadania que la culpa de l’agressió racista i xenòfoba la tenen les víctimes per haver provocat la reacció dels violents. L’etapa següent d’eixa lògica perversa seria l’acció preventiva: si determinats individus —marcats per l’origen o el color de la pell— són considerats perillosos per a nosaltres els autòctons, es legitima l’ús de la violència preventiva contra ells. Abans fins i tot que facen res que poguem considerar denunciable.
Són conscients, els qui escriuen eixos comentaris exculpatoris de la deriva tan perillosa que estan alimentant? En un Estat de dret, davant qualsevol conducta censurable o il·legal, l’únic camí legitimat és la denúncia davant la Policia, la Guàrdia Civil o la Justícia. Qualsevol altra opció és la llei de la selva. Mostrar empatia o complicitat amb qui apallissa en grup no és una simple opinió respectable: és començar a caminar per una senda d’odi i barbàrie que ja sabem perfectament on condueix.
