Diuen que les falles són escola de convivència. Un lloc on aprendre a compartir, dialogar i treballar junts per un objectiu comú. Però hi ha anys en què algunes comissions decideixen innovar i obrir noves vies de participació ciutadana. Per exemple, substituir les reunions pel jutjat.

La història comença després de la Cavalcada, eixe espectacle on uns participen, altres puntuen i quasi tots pensen que mereixien quedar millor. Una tradició més antiga que la pólvora. Però enguany la Falla Grau va considerar que el premi obtingut no feia justícia al seu treball. I fins ací, tot normal. El que ja no és tan habitual és convertir el desacord en una batalla digna de dos candidats a l’alcaldia en plena campanya electoral.

Entre acusacions, comentaris, retrets i alguna paraula més alta que una despertà de dissabte, la cosa va acabar esclatant contra la Falla Màrtirs, assenyalada com a manipuladora d’un resultat que, pel que sembla, ha acabat provocant més fum que una cremà amb llenya verda.

I com que dialogar és una activitat antiga i poc moderna, les dos parts han decidit recórrer a les instàncies judicials. Perquè si una cosa necessita el món faller és més advocats i menys trellat.

Resulta admirable comprovar com persones capaces d’organitzar cavalcades, muntar monuments, coordinar centenars de fallers, gestionar pressupostos i sobreviure a quinze dies seguits de festa són completament incapaços d’asseure’s en una taula i parlar com a adults.
Segurament al jutge li tocarà estudiar proves determinants per a la convivència ciutadana: captures de pantalla, comentaris de WhatsApp, publicacions de Facebook i alguna frase pronunciada en calent entre cassalla i cassalla. Material d’altíssim interés jurídic i humà.

Mentrestant, la resta del món faller contempla l’espectacle preguntant-se si açò forma part de la Cavalcada o és ja una representació independent. Perquè una cosa és fer crítica satírica i una altra convertir-se voluntàriament en el ninot principal.

La Falla Grau diu que ha sigut perjudicada. La Falla Màrtirs diu que ha sigut atacada. I probablement les dos tinguen part de raó. Però també compartixen una veritat molt més gran: les dos han contribuït a oferir una imatge lamentable de la festa.

Perquè quan una discussió per un premi acaba davant d’un jutge, el problema ja no és el premi. El problema és un orgull tan inflat que no cap ni dins del casal.

Mentre les comissions de Gandia intenten atraure jovent, fomentar la participació i demostrar que les falles continuen sent un exemple de convivència, altres preferixen demostrar que també poden competir en disciplines menys tradicionals: l’ofensa perpètua, el victimisme sincronitzat i el llançament olímpic de responsabilitats.

A este pas, la pròxima Cavalcada no necessitarà jurat. Necessitarà notaris. I les bases del concurs hauran d’incloure una nova categoria: «Millor demanda decorada amb motius festius».

Al remat, els premis passen, les fotos s’obliden i les xarxes socials continuen buscant la següent polèmica. Però el ridícul, eixe sí que deixa pòsit.

I així, entre togues, recursos i susceptibilitats, dos falles que haurien de ser exemple de germanor han decidit regalar a la ciutat la millor sàtira de l’any.

Llàstima que no estiga fora del monument. Perquè enguany, el ninot indultat no serà el més graciós. Serà el sentit comú. Perquè ningú l’ha vist des que va començar la discussió.