El dia abans de l’arribada d’un cardiòleg famós per a participar en «Gandia Pensa», el PP de Víctor Soler va eixir amb taquicàrdia a la palestra per a denunciar que eixes xerrades públiques ens costen un dineral, que els seus organitzadors només criden gent d’esquerres i que en eixos encontres es beu vi. El PP ha promés que, quan governe, desapareixeran les ideologies d’aquestes trobades, i se suposa que el tabac i l’alcohol. Podrem, almenys, suïcidar-nos, o també estarà prohibit?
En un sistema democràtic no hi ha res més saludable que la crítica raonada, i certament «Gandia Pensa» no n’està exempta. Però no pel que diu el PP, sinó pel seu desenvolupament, a major glòria del govern local i concretament de la primera autoritat municipal, sempre lluint-se en primera fila, quan no arrogant-se el paper de coprotagonista dels convidats. Un govern que aspira a ser menys polivalent que contradictori i que desfila en les processons i es persigna a les misses amb la mateixa unció amb què es retrata —amb discreció, això sí— al costat del pensament il·lustrat.
No pareix que «Gandia Pensa» siga discutible com a producte eclèctic, polisèmic, multinivell. A l’indubtable interés dels participants s’hi suma la presència institucional amb l’empeny del qui vol eixir en les fotos i amortitzar publicitàriament la inversió, segons el principi universal que qui paga mana. Però fins i tot la polisèmia —com la poligàmia i la Polinèsia— té límits i, a poc que es pense, en la ciutat de les processons, les jures de bandera i les tradicions venerables, «Gandia Pensa», com a producció il·lustrada, fa un efecte postís, com un ull de vidre o una perruca i, en el fons, prou melancòlic.
O siga, que estem davant d’un fals dilema —qui té raó?— que camufla dues formes de fer política lamentables. D’una banda, la d’un govern presumptament «d’esquerres» que s’ha fet de dretes i, d’una altra, la d’una dreta que abans d’haver arribat al poder no pot resistir-se a exercir la censura i a remenar la fossa sèptica de la demagògia barata.
En realitat, el PP i el PSOE locals lluiten, cadascú a la seua manera, per fer-se amb els vots d’una part de la dreta que té el cor dividit entre Prieto, com a exemple d’una esquerra captiva i desarmada, i el catecisme del PP, que condemna la infidelitat.
L’electorat progressista no pateix eixos dubtes perquè ha reformulat la seua capacitat crítica per a justificar els fervors místics del govern i les seues involucions com a part d’una estratègia inevitable. Cosa que demostra que, a més de pensar poc, el cos electoral i la classe política local tenen molta cara.
