Hi ha cançons que no només s’escolten: s’aspiren. «La polseguera», de La Gossa Sorda, és d’eixes. Quan punxa la dolçaina i entra el ritme, ja saps que alguna cosa s’ha mogut al carrer, que l’aire està carregat i que, tard o d’hora, això petarà. No és casualitat que el grup de Pego triara aquest títol per al seu disc del 2014: la cançó és l’avís de tempesta, el primer núvol d’una pols que després ocuparia places, manifestacions i converses de bar.
Però «La polseguera» també és un estat d’ànim. És eixa sensació de saber que alguna cosa ha canviat, encara que no sàpigues exactament què. És el soroll de fons d’un país que parla, discuteix, canta i, de vegades, s’emprenya. I precisament per això huí estrenem ací una nova columna d’opinió amb el mateix nom: perquè volem parlar del que remou, del que aixeca pols, del que no deixa veure clar… però que al final obliga a obrir els ulls.
La versió que triem per a inaugurar-la compta amb la veu del cantant de la Safor Carles Dénia, col·laborador habitual del grup i una de les figures clau per a entendre la fusió entre folk, rock i música de carrer que defineix aquesta cançó.
A partir d’ara, cada volta que lliges «La polseguera» en aquest racó, espera’t un text que no tinga por de llevar-se les sabates i caminar pel fang. Amb sort, al final sempre queda una mica de pols a la roba. I si no, almenys haurem ballat una estona.
Benvinguts/des a la columna: LA POLSEGUERA
La polseguera
La Gossa Sorda
S’acosta segura la pols,
ocupa els carrers i s’eleva,
i puja terrats i balcons
i es fa més gran la polseguera.
Tempesta covada pel temps,
en dies de calor i d’espera.
Poder desbocat d’un present
que a les fosques encara batega.
La polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
La pedra contra el mur
i el mur contra la carn.
Eixam de crits, martell de seda.
La Polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
Sagetes de foc que apunten al sol.
La vida és una merda,
ja ve la polseguera
no hi ha una altra manera,
Tragèdia cantada pel vent,
plorada per boscos de cendra.
Les llàgrimes pugen al cel
i es fa més gran la polseguera.
La guerra dels quatre elements,
la pluja de foc en la terra.
S’escolta per l’aire una veu
que desperta l’instint de la fera.
La polseguera va creixent…
Vas fugint i així no podràs,
i se t’oblida
quin és el preu que hem de pagar.
Limitant les veus,
provocant el caos.
Homes que demanen menjar,
dones que demanen menjar.
Limitant les veus,
provocant el caos.
La mentida no mata la fam,
l’apatia no apaga la fam.
La polseguera va creixent…
Que s’espampe la pols,
que s’esmape la pols de la terra,
que s’escampe la pols de la terra pels pobles.
