A El inquilino (1957), Fernando Fernán Gómez espera, impacient, el seu torn al telèfon d’un bar per a informar-se d’un pis. Quan finalment li cedeixen l’aparell, l’Aurora, que es pentina amb el Manolo, es comia amb una resignació exquisida: «Anda, Manolo, cuelga un momento, que va a hablar un optimista».
El inquilino, de José Antonio Nieves Conde, és una comèdia amarga que ja el 1957 explicava el que encara no hem acabat de resoldre: que anar a viure a un lloc decent pot convertir-se en una assignatura pendent de per vida. Evaristo, interpretat per un magnífic Fernando Fernán Gómez, és un home treballador, casat i amb quatre fills, a qui l’especulació li deixa la casa a mitja demolició i la vida a mitja atmosfera.
La pel·lícula el llança a una carrera contrarellotge entre agències inmobiliàries, promotors, banquers i funcionaris: tothom té una solució, sempre que Evaristo tinga més diners, més paciència o menys dignitat. El resultat és un retrat ferotge —i tan actual que fa vergonya— de la vivenda com a mercaderia i del ciutadà com a client etern d’una promesa que no arriba.
Vista avui, El inquilino no sembla una pel·lícula d’època: sembla un informe amb decorat dels anys cinquanta. Canvien els telèfons, els barrets i els pisos de reforma; no canvia tant la sensació de parlar amb un optimista mentre el mercat, a l’altra punta de la línia, continua ocupat.
Esta projecció és una còpia restaurada per TVE, que recupera les parts censurades en el seu moment.
Ficha: El inquilino (José Antonio Nieves Conde, Espanya, 1957, 95 minuts), amb Fernando Fernán Gómez i María Rosa Salgado.
