Hi hagué un temps, no massa llunyà, en què per a fer un cartell calia saber fer un cartell. Sembla una obvietat, però hui convé recordar-ho. Calia conéixer alguna cosa de tipografia, composició, color, fotografia, il·lustració, proporcions i, sobretot, tindre criteri. Fins i tot era recomanable haver vist molts cartells abans de dissenyar-ne un. Una extravagància d’aquells temps analògics.
Ara n’hi ha prou amb escriure: «Fes-me un cartell modern, elegant, impactant, juvenil, mediterrani, minimalista i amb un toc vintage». I la Intel·ligència Artificial, que mai no pregunta com pot ser una cosa minimalista, impactant i barroca alhora, es posa mans a l’obra. Trenta segons després apareix el miracle. I, amb prou freqüència, l’espant. Mai no havíem disposat de tantes eines i mai no havia sigut tan fàcil produir tanta lletjor a tanta velocitat.
Pensar que la IA és sols una ferramenta és un error. És també un resultat. El procés de creació d’imatges mitjançant IA es basa en una sèrie d’algoritmes que tenen com a finalitat generar la representació visual estadísticament més probable. Són matemàtiques. És relegar el poder de decisió a un programa que no té una altra intenció que la de «fer la mitjana». No es busca un disseny creatiu o personalitzat sinó el resultat més probable, el que millor encaixa amb allò que ja existeix.
Acceptar la IA simplement com una ferramenta significa reduir la persona que crea a la mera idea inicial, obviant que és en el propi procés de creació on es prenen les decisions que donen forma a una obra. És sacrificar el treball de creativitat, de risc i innovació del dissenyador a favor de generar el nivell just de mediocritat aceptable per al consum.
Ès curiós vore com s’accepten imatges que serien totalment rebutjades si les haguera fet una persona i s’accepten sense problema simplement perquè les ha fet un programa.
Un programa pot oferir cent propostes en un minut. El que encara necessitem és algú capaç de saber que noranta-nou no servixen. Dissenyar no és «fer una cosa bonica». És seleccionar, descartar, ordenar, sintetitzar, establir jerarquies, conéixer codis visuals i entendre a qui va dirigit un missatge.
Però la qüestió va més enllà de riure’ns del mal gust particular. Hi ha un terreny on l’assumpte deixa de ser una simple anècdota: les administracions públiques. Els ajuntaments, produïxen, o subvencionen, una quantitat enorme de comunicació visual. Cartells, fullets, pancartes, banderoles, publicacions, anuncis, senyalística i tota classe de material que acaba ocupant carrers, edificis i xarxes socials.
Una administració pública també educa quan posa una pancarta en una façana, quan anuncia un festival, quan encarrega la imatge d’unes festes. De la mateixa manera que exigim una mínima correcció lingüística als textos institucionals, hauríem d’exigir també una mínima correcció visual.
Perquè l’educació estètica no passa únicament pels museus. També passa per la parada de l’autobús, la biblioteca, una banderola penjada d’un fanal o el cartell enganxat en el mur. El paisatge visual quotidià ens educa molt més del que pensem. I si l’omplim de productes improvisats, mal compostos i resolts amb la primera imatge que proporciona una aplicació, també estem educant. Però en sentit contrari.
Resulta especialment contradictori gastar diners públics a restaurar patrimoni, programar exposicions o fomentar la cultura en les seues diverses manifestacions i després anunciar-ho tot amb un cartell que sembla enllestit en el bar durant l’esmorzar. Les administracions no haurien d’utilitzar la IA com una excusa per a prescindir dels professionals. Darrere del disseny gràfic hi ha un ofici, coneixements, experiència i cultura visual. Si les institucions que haurien de protegir i fomentar la cultura comencen a substituir eixe treball per solucions automàtiques de saldo, estaran contribuint elles mateixes a la desaparició dels professionals que després diuen voler ajudar.
Una ferramenta capaç de produir-ho quasi tot planteja una pregunta molt més difícil: què val realment la pena produir? I per a respondre-la encara fa falta una cosa prou més antiga que la Intel·ligència Artificial. Fa falta intel·ligència. I, si pot ser, un poc de gust.
Margarida Riggio (Dissenyadora i il·lustradora)
Sandra Ferrer (Dissenyadora i il·lustradora)
Alberto Nieto (Dissenyador gràfic I professor de secundària)
José R. Borràs (Lic. en BBAA i professor de secundària)
Boro Mañó (Lic. en BBAA i gestor cultural)
