En el context de crisi social, econòmica i ecològica, activar el màxim nombre possible dels actuals gairebé 4 milions d’habitatges sense ús és urgent i necessari.

Els recents desnonaments tràgics de la Maricarmen a Madrid i de l’Olga a l’Hospitalet han esdevingut el catalitzador de la protesta social i del bloqueig polític al voltant de l’habitatge. Més enllà de sumar angoixa, la crisi de l’habitatge es cobra vides i exigeix respostes públiques immediates.

Una d’aquestes possibles solucions és mobilitzar el parc d’habitatges buits. Retornar aquests immobles al mercat és clau per cinc raons estructurals: l’ampliació immediata de l’oferta, el canvi de paradigma sobre la propietat, la sostenibilitat climàtica, el reequilibri territorial davant el despoblament rural i la manca real de mà d’obra a la construcció.

4 milions de pisos, la gran obra del dictador

“Una España de propietarios, no de proletarios”. Aquesta frase de José Luis de Arrese (ministre franquista el 1959) sintetitza el canvi de marc mental desitjat en durant una postguerra marcada per la pobresa. Com explica José Candela (2019), l’objectiu era diluir la lluita de classes convertint la classe treballadora en propietària.

Així, es va passar d’un 49 % a un 82 % de població amb una escriptura al seu nom, impulsat per la construcció de 4 milions d’habitatges protegits entre 1961 i 1975 per respondre a l’èxode rural i al creixement demogràfic. Una fugida del camp marcada per la pobresa extrema i que, sumada al prop d’un milió de morts, desapareguts i exiliats provocats pel cop d’estat militar del 1936, ens evoca ja per primer cop aquest concepte de les “cases buides”.

Aquells pisos, assumibles en menys d’una dècada, tenien una protecció temporal limitada i passaven llavors al mercat privat. La seva privatització gradual va despatrimonialitzar el parc públic, va inflar els preus a llarg termini i va deixar enrere un mapa d’èxode i habitatges buits que encara arroseguem.

Una de les ràtios d’habitatge per habitant més altes d’Europa

La febre del totxo (2003-2006) va sumar 4 milions d’habitatges més, superant la construcció conjunta d’Alemanya, França i Itàlia.

Malgrat que la població ha crescut fortament des del 2000 fins enguany (+23,4 % a l’estat i +31,1 % a Catalunya), el ritme constructor ha estat superior en el conjunt de l’estat, amb un +29.4 %. Amb 544 habitatges per cada 1 000 habitants, l’estat espanyol és el quart de la UE amb major ràtio, molt per sobre d’Alemanya (512) o els Països Baixos (455). El problema doncs no és la manca de sostres, sinó el seu ús.

Malgrat que el Banc d’Espanya xifra en 750 000 els habitatges necessaris —concentrats principalment en sis províncies tensionades—, la solució no pot ser només aixecar totxo. Tornar a posar el focus en el parc buit és una alternativa més eficient, ambientalment sostenible i necessària per canviar el marc mental de l’habitatge.

Gent sense cases, cases sense gent. Quanta i on?

Resulta paradoxal que hi hagi 3,8 milions d’habitatges buits a l’estat (14,4 % del total; 419 000, a Catalunya; quan l’habitatge és la primera preocupació ciutadana (41 %, CIS, 2026).

La crisi asfixia especialment les noves generacions: la propietat en joves (18-30) ha caigut al 20 %, mentre els preus del lloguer s’ha enfilat un 45,6 % postpandèmia davant uns augments salarials estancats (+13,8 %). La manca d’accés a sostre assequible és converteix avui en el principal motor de la desigualtat social.

Un dels arguments contra l’ús del parc buit és la seva suposada ubicació remota. A Sabadell, hi ha 5 644 habitatges buits, el 6 % del parc total. Mobilitzar-ne la meitat cobriria la meitat del dèficit residencial estimat per a la ciutat, tot i que calguin ajuts a la rehabilitació.

D’altra banda, en comarques ben connectades com el Moianès, el parc buit arriba al 15 %, una xifra similar a l’Anoia o el Bages. Reactivar aquests immobles a 30-60 minuts dels grans pols d’activitat ofereix una alternativa residencial real i immediata. Aquesta via permetria reanimar la vida als pobles i frenar l’èxode urbà. Per fer-ho viable, però, calen tres polítiques complementàries: millores en el transport públic, impuls real al teletreball i xarxes públiques d’espais de treball compartit.

El cost ambiental de construir nou habitatge

Davant l’emergència climàtica —palesa en les tempestes extremadament violentes que hem viscut aquests darrers dies i les eternes onades de calor de l’estiu—, la recepta única de la nova construcció és insostenible. L’edificació de 750 000 pisos nous abocaria a l’atmosfera entre 30 i 35 milions de tones de CO₂, mentre que el ciment ja representa el 8 % de les emissions globals.

La rehabilitació de l’habitatge buit redueix l’impacte d’execució fins a un 70 % i aprofita estructures ja pagades ambientalment. A diferència de l’obra nova, que triga dècades a amortitzar el seu deute climàtic, mobilitzar el parc buit ofereix un retorn ecològic immediat i alineat amb els objectius comunitaris de reducció de la petjada per al 2030.

Qui construirà aquests pisos?

La nova construcció topa amb un altre mur: falten 700 000 professionals al sector fruit de l’envelliment, l’alta sinistralitat i la falta de relleu generacional.

Avui, més del 36 % dels treballadors ja són d’origen immigrant, pel que pretendre cobrir aquest dèficit important massivament mà d’obra no qualificada de l’estranger per edificar només genera un bucle pervers: aquests nous treballadors necessitaran, al seu torn, més habitatge disponible. Rehabilitar el parc buit requereix menys volum i permet optimitzar els recursos existents

Un model d’èxit al Canadà

Com a mesura concreta, viable i amb resultats, el cas de Vancouver demostra l’efectivitat de la intervenció pública sobre l’habitatge buit.

La ciutat canadenca va crear la Vacancy Tax, un impost del 3 % del valor cadastral per a immobles ocupats menys de 180 dies a l’any (uns 7 500 € anuals per a un pis de 250 000 €). El resultat va ser immediat: el parc buit es va reduir un 36 % i es van recaptar 115 milions de dòlars destinats íntegrament a habitatge social.

Víctor G. Núñez, Professor Associat – Departament de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra i Fernando Medina Morales, Profesor de Geografía, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.