Ací i allà, diversos senyals indiquen un retorn cap a formes de vida que crèiem engolides per la història. Per exemple, “El Dia del Turista”, que en els anys seixanta del segle passat (últimament, tot és passat) va sorgir en nombroses localitats costaneres, se celebra des de fa anys regularment a Piles, on ha perdurat com un indici d’eixe retorn etern que ara tornem a experimentar. Ben fet, Piles, el temps t’ha acabat donant la raó!

Un retorn etern que també es constata, és clar, a Gandia, ciutat sempre a l’última, on l’altre dia l’alcalde confessava a uns estiuejants panxuts al Passeig Neptú de la platja que “Yo quería dar un premio a los veraneantes por habernos elegido…”.

El més cridaner no és que l’ocurrència semble eixida del Ministeri d’Informació i Turisme dels temps de Fraga, sinó que la primera autoritat de la ciutat la fera pública, en ple mes d’agost, vestit de tratge, jaqueta i corbata, com si estiguera batent un rècord Guinness de resistència als colps de calor o haguera fet una promesa a la Mare de Déu a canvi de mantenir l’alcaldia.

“Yo quería dar un premio a los veraneantes…”. Des que les coses no necessiten tindre sentit ni justificar-se políticament perquè obeïxen als designis inapel·lables de la superioritat, fins i tot la mateixa idea de cultura s’ha sotmés disciplinàriament a la visió “Bienvenido, Mister Marshall” imposada des de dalt sense que se’n conega el motiu.

Els qui crèiem que certes nostàlgies color sèpia, certes imatges berlanguianes, com la mateixa història, no tornarien a repetir-se, estem fent un ridícul monumental. Quins bajoques! Ni en somnis hauríem imaginat que a Gandia arribaria el retorn etern impulsat no per una dreta també eterna sinó per una esquerra de cartró pedra i missa diària capaç de convertir la ciutat en un territori a mig camí entre el kitsch al camp, segons els dies, perfectament sincronitzada amb aquella edat d’or del «turista un milió» que ara torna a ritme de marxa triomfal.

La adulació cap al turista tòpic es converteix en paternalisme cap al veïnat atònit, obligat a patir desfilades, ocurrències, parides i balls indesxifrables perpetrats per regidors i regidores però, sobretot, la major col·lecció de fotos i vídeos del mateix protagonista encantat d’haver-se conegut.

“Yo quería dar un premio a los veraneantes…”. No la corporació, no l’Ajuntament, no el govern local, “jo”, eixe “jo” que impregna la voluntat del líder omnipresent i totpoderós que, un dia no massa llunyà, veurem desfilar sota pal·li, en la seua pròpia processó, en la seua pròpia desfilada del Ninot. Veraneantes, os recibimos con alegría.