Que el progrés tecnològic encara no haja arribat a la política espanyola no és casual, justament quan la robòtica xinesa s’ha posat tan barata i els taxis ja circulen sense xofer per San Francisco. Des que fa més d’una dècada llarga van sorprendre la vicepresidenta del Congrés fent puzles amb l’iPad en plena sessió parlamentaria, cap diputat o diputada ha tornat a protagonitzar una notícia tecnològica d’interés.
Darrere d’eixe retard òbviament s’amaga la sospita que, en quant es descuiden, puguen ser substituïts per robots xinesos, molt més lògics, econòmics i resistents. Però com no és probable que el gran relleu representatiu es concrete a curt termini en la alta política, els parlaments autonòmics i, sobretot, els ajuntaments podrien ja anar fent-hi les primeres proves de reemplaçament. Alguns analistes sostenen que eixe canvi hauria de produir-se gradualment, però jo sóc partidari de fer-lo a la valenciana, de colp, perquè el risc que les coses empitjoren és insignificant, i inexistent en el cas concret de les diputacions provincials.
Hi ha moltes raons a favor de donar el relleu als humanoides xinesos. Perquè si un quinze per cent dels diputats concentren el setanta per cent del temps d’intervenció parlamentària en el Congrés, això vol dir que la majoria fan un paper accessori, com la goma-escuma de dins dels sofàs, el plàstic de bombolles o els membres del Senat. Certament en els ajuntaments les intervencions són més igualitàries, però potser eixa siga la gran deficiència dels ajuntaments: que estiga tan democràticament repartit el fet evident de no tindre res a dir.
A Gandia, per exemple, s’observa un fenomen infal·lible: quan algú no té res a dir, s’esforça encara més per dir-ho, i fins i tot arriba amb uns papers escrits i una cita de Churchill o Machado que, una vegada llegits, o no els entén ningú, o no tenen cap interés, més enllà de justificar la nòmina. L’efecte és tràgic, però persistent.
Després de cinc anys patint-les sense parar, confesse que encara no sé què signifiquen les expressions «colaboración públicoprivada» o «avancem», tan repetides per l’alcalde, ni les que el líder de l’oposició amolla cada dos o tres minuts, des fa anys: «el socialista José Manuel Prieto” i “la deuda socialista”, formulacions evidentment falses. A més hi ha frases transversals, també sense significat, com «Gandia está con Ceuta» o «Hay que estar por encima de los intereses partidistas», aquesta última molt còmica, perquè descriu un fet mai vist a la ciutat.
Però si aquestes manifestacions encara tenen una vaga intencionalitat política i només provoquen ansietat, l’autèntica sensació de pànic arriba quan la tropa representativa apareix en les xarxes donant via lliure als seus impulsos creatius, sovint gastronòmics, cosa que explica per què se’ls veu freqüentment parlant amb la boca plena. I és precisament quan intenten semblar tan espontanis, ocurrents i estar sempre a l’última, quan entenem que ací qui realment avança és Xina, i que els robots ja tarden.
