Com a espècimen, el madrileny, d’entrada, sembla distant i un punt altiu, però després resulta que, en termes generals, és com qualsevol altre estranger. A identificar de seguida eixos éssers remots i messetaris arribats a la platja en massa a primers de juliol ens hi va ensenyar la gran Àngels Moreno, autora d’un bon grapat d’articles memorables que demanen a crits una edició en nom del sentit de l’humor, l’últim tren disponible cap al trellat que podem prendre en aquests temps.
Sostenia la inoblidable escriptora que, si en una carnisseria algú demanava “cuarto y mitad de morcillo”, si al nostre “fonoporta” ancestral aquell mateix ésser enigmàtic gosava dir-li “telefonillo” o si, a la parada de La Marina, preguntava “¿quién da la vez?”, estàvem, sense cap mena de dubte, davant d’un madrileny o una madrilenya genuïns, inimitables.
Els pixavins vam tardar dècades a entendre que, quan un madrileny preguntava per “Gandia pueblo” no necessàriament t’estava provocant, igual que, si amb una maniobra fulminant t’alçava la plaça d’aparcament que ja donaves per teua, no era per fotre’t sinó perquè el selvàtic trànsit de Madrid cria eixos depredadors sense consciencia moral.
Aquella agilitat quasi felina a l’hora d’aparcar el cotxe, amb la qual els indígenes –fets a un altre ritme vital– no podien competir, provocava que sovint els nostres pares arribaren a l’apartament indignats, ensenyant les dents i proclamant a crits:
—M’haguera agradat tindre una “pala”… ¡El fill de puta!
A l’estiu els nostres pares volien tindre una “pala” —una excavadora gegant, en realitat, que garantira un grau de destrucció irreversible—, però la resta de l’any (tret de la primavera, una estació de treva) preferien tindre una “metralleta”, que era com el complement d’un altre desig també molt invocat a casa davant dels conflictes arribats de fora:
—Ai, si jo manara!
Tot i això, cal reconéixer que el madrileny continua tenint habilitats que els gandians no desenvoluparem mai, com ara embotir en menys de dos metres quadrats de platja quatre o cinc generacions de la mateixa família sota un para-sol plantat a l’alba i només retirat a poqueta nit, quan el pensador del clan diu que potser ja tocaria anar alçant el camp i una enèrgica veu infantil, eixida de les primeres ombres, respon:
—¡No! ¡Un ratito más!
Davant d’això, el turisme cultural, òbviament, naufraga. Mentrestant, seguim a la recerca del model turístic ideal, i ben prompte, els programes electorals tornaran a prometre la “desestacionalització”… Ha de ser una criatura imaginària, com el gambosí, l’unicorn o les sirenes, perquè fins ara no l’ha vista ningú. Paciència! Ara que Gandia ha recuperat la fe, algun dia arribarem a la Terra Promesa. I què hi trobarem? Madrilenys.
