Un poema sobre la paradoxa de l’amor: com allò que perdem, precisament en perdre’l, se’ns fa més present que mai. «Ara que ja no ets, amor, ets més que mai» —el vers que ho resumeix tot.
Miguel Poveda el va portar al disc Desglaç (2005), el seu primer treball en català, on dona veu a poetes com Verdaguer, Margarit o Maria Mercè Marçal. Però és en directe on el poema respira millor: només veu i piano —Gustavo Llull acompanyant-lo al Teatre Atrium de Viladecans (2006)— en una versió despullada que deixa que el text de Piera es planti sol, sense res que li faci ombra.
Ara (Josep Piera)
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t´he perdut, amor, ets meu per sempre.
L´amor, amor, és així: és, si no és.
