Ja fa gairebé tres anys que sent rumors sobre l’adquisició del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba per part de l’empresa hotelera Castilla Termal. El que va començar com a xerrameques ha acabat per convertir-se en un fet pràcticament consumat. I, no obstant això, encara som a temps, no sé si d’evitar-ho, però sí de repensar-ho.

Hotel de cinc estrelles amb balneari. El que abans era d’uns quants, però accessible a molts, es convertirà en una cosa d’uns quants i accessible a uns altres quants. Per no parlar de l’absurd que resulta llegir al web de l’empresa “[…] los hoteles de Castilla Termal se asientan en edificios históricos y emblemáticos de Castilla León y Cantabria y les regalan una segunda vida”. Què hi pinta això, ací? Ni es troba a Castella ni a Cantàbria, ni necessita una segona vida. El que Sant Jeroni necessita és gestió i conservació. Aquest xicotet detall, encara que anecdòtic, revela com de violent i descontextualitzador resulta la imposició d’una etiqueta aliena a un patrimoni el valor del qual està íntimament lligat al territori en què es troba. El Ducat de Gandia, la cripta dels March-Martorell, els Borja i la magnífica gestió de Maria Enríquez, el gòtic flamíger de l’escola de Pere Comte, les escultures de Damià Forment… El valor patrimonial del Monestir no s’entén sense endinsar-se de ple en la història valenciana.

Declarat Bé d’Interès Cultural des de 1994, Sant Jeroni de Cotalba s’ha consolidat aquests darrers anys com una peça més en un tauler ple d’oportunitats d’inversió que advoca per una substitució de la diversitat d’identitats en favor d’una única identitat, més homogènia, que siga més fàcil de vendre. Ja no importa la història del lloc ni de la seua gent; allò important és configurar un decorat estandarditzat. I és que, ja des de l’any 2000, en la redacció de la Carta de Cracòvia, se’ns ve advertint que el turisme cultural, malgrat tindre una gran quantitat d’aspectes positius en l’economia local, comporta també una sèrie de riscos. Per no parlar del mínim benefici que obtindria el municipi d’Alfauir enfront dels guanys de l’empresa castellana. Però això donaria per a un altre article complet.

Xarrant amb mon pare, comentàvem com n’és, d’estèril, caure en certs tòpics: la privatització com a sinònim de mala praxi, la crítica ferotge buida de propostes d’idees viables i sostenibles. Recorde també la conversa que vaig mantindre amb un dels guies l’última vegada que vaig estar al Monestir. Comentava que, malgrat que ell sempre havia defensat que la Generalitat havia de fer-se càrrec del manteniment del lloc si la família Trénor el deixava un poc abandonat, últimament s’estaven ajuntant massa despeses a sufragar i ací ningú feia res. Que els Trénor havien fet una oferta a la Generalitat, però que aquesta s’havia negat per tractar-se d’una xifra massa elevada. Però que, al final, qui pagava els plats trencats era el monestir. Les parets que cauen, els sòls que s’alcen, i el poc marge de maniobra que tenen els treballadors, doncs ja sabem com de complex resulta el manteniment d’un BIC, sobretot a escala burocràtica.

Està clar que es tracta d’una xarrada informal, i desconec fins a quin punt és certa aquesta oferta, però el que està clar és que Sant Jeroni és una víctima més d’un sistema econòmic que obliga el patrimoni a vendre’s al millor postor per a sobreviure i conservar la seua integritat. I això és enormement perillós. Com explicava l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales i Rubió, les actituds de conservació i reutilització poden degenerar en un comerç i manipulació de les arquitectures històriques amb una absència absoluta de criteri arquitectònic. Aquestes operacions sovint es limiten a mantindre les aparences ambientals, buidant el significat real de l’edifici i convertint-lo en una simple corfa rendible. I disculpen el meu cinisme, però no crec que una nit de massatges i coixins en antigues cel·les provoque que la història del Monestir cale en el més profund del visitant.

Evidentment, entenc el fet de trobar-se en un lloc tan meravellós, bellíssimament decorat com la resta dels hotels de la cadena, i sentir eixa màgia que una sent quan visita un lloc amb segles d’història. Però entenguen vostès: això és un fracàs patrimonial. Pocs errors més greus que aquests dos: descontextualització i segregació. Fins ara, malgrat no ser oficialment nostre, podíem visitar amb relativa llibertat el Monestir, sense que això suposara la cancel·lació d’esdeveniments privats com ara bodes o concerts. Però ara, si no et pots permetre una nit d’hotel de cinc estrelles o una sessió d’spa, hi haurà determinats espais que quedaran completament tancats a les visites del públic. I això és legal, però no és ètic.

El més trist és que, sense inversió en educació i mediació cultural, gran part de la ciutadania no entendrà la dimensió del que està perdent. La falta d’arrelament porta indubtablement a una falta d’implicació ciutadana en les polítiques culturals i econòmiques del seu territori. I l’èxit de la conservació a llarg termini, que és el que en patrimoni s’entén com a sostenibilitat, una cosa que puguem gaudir nosaltres i també les generacions que vindran, depèn de la participació de la població local.

I ni tan sols n’hi ha prou amb això. Ací cite Blanca Garcia-Oliver en el seu brillant article sobre el Monestir: “No és una qüestió pressupostària; és una qüestió de prioritats”. Deixar que les prioritats d’una família guien el destí d’un patrimoni que hauríem de sentir com a nostre, és irresponsable. Les administracions han de fer alguna cosa. Si no l’Estat, la Generalitat. La història del nostre territori, del nostre patrimoni, no pot quedar-se tancada en una habitació amb jacuzzi. I potser molts de nosaltres no ho sentim com a propi. Però és nostre. Per descomptat que ho és.

Sant Jeroni, el patrimoni fet jacuzzi MASSA CRÍTICA DE LA SAFOR