«El silenci anima el botxí, mai el turmentat», va dir Elie Wiesel, supervivent dels camps de concentració nazis.

El mal, efectivament, no necessita que hi haja majories que el defensen i el recolzen. Li basta que la major part de les bones persones guarde silenci.

No estic segur que hàgem aprés prou d’aquella història que va acabar en un drama brutal i sanguinari que va costar milions de vides humanes.

El silenci davant qualsevol tipus d’injustícia no és una postura neutral ni equidistant. Qui calla quan contempla que alguna cosa es fa malament no es manté al marge; ocupa un lloc molt concret, el de qui ho permet.

El silenci, mirar cap a un altre costat i consentir el mal sense denunciar-lo equivalen a convertir-se en còmplices de qui el du a terme, dels delinqüents i botxins. Callar és donar ànim a la maldat.

I si tot silenci és, per això, rebutjable, encara més ho és el de les bones persones. Les que callen no per ser indiferents al dolor o al dany que produeix el mal, sinó per por, per comoditat o perquè creuen equivocadament que el seu comportament, per si sol, no pot canviar res. Les que cauen en la trampa de pensar que «no és per a tant», que «ja ho dirà algú altre» o que «aquest no és el meu problema», creient ingènuament que el dany col·lectiu no els afectarà si dissimulen, es posen de costat i no es fan notar.
El silenci de la bona gent té un preu i és molt alt. És el que al llarg de la història ha permés que cresca l’autoritarisme, la violència, la corrupció o la injustícia social. I és, a més, singularment tràgic. Les persones dolentes no enganyen ningú, són coherents; les bones que callen i guarden silenci es traeixen a si mateixes.

I molt més greu encara és deixar passar, deixar fer i assentir davant la injustícia i el totalitarisme quan provenen d’institucions, organitzacions, grups o moviments on suposadament es concentren els valors del coneixement, el respecte i la llibertat que poden servir de referents i guies per a les societats il·lustrades i lliures. Molt pitjor.

A Espanya, com en altres nacions, vivim enmig d’una extraordinària violència verbal que és l’antesala d’una altra molt pitjor. Els parlaments s’han convertit en llocs bruts on s’insulta sense pietat i amb total baixesa, on s’acusa sense proves i es difama sense més afany que destruir l’adversari i denigrar-lo. La política, l’espai comú, s’ha envilit aposta. Es busca conscientment convertir-la en verí. Alguns dirigents polítics —no tots, cal entendre-ho bé— parlen com a desaprensius i sembren la llavor de l’odi i l’enfrontament civil constantment. Bona part de la societat es contamina i tota ella apareix dividida. Es busca destruir el diferent i se’l criminalitza, se l’exclou i se l’embruta. I, mentrestant, milions de persones bones es mantenen en silenci.

Us imagineu el que passaria a Espanya, o en qualsevol altre país, si les bones persones que s’alcen al matí i treballen amb decència i respecte, que viuen en pau i sense odiar els qui són diferents d’elles, que no insulten ni tracten amb violència ningú, s’alçaren i digueren Prou de fem i d’embrutar la convivència! Us imagineu si les persones bones, en lloc de callar per por, per comoditat, per tractar d’obtenir alguna engruna de favor o prebenda, una quota ínfima de poder o el favor de qui mana, actuaren amb dignitat i reclamaren concòrdia, denunciaren la injustícia, la corrupció i la violència sense insultar ningú i admetent que la veritat i el patriotisme no són monopoli d’una sola part de la societat?

Res no és igual quan les persones bones reaccionen, parlen i es pronuncien; i tot és pitjor i tràgic quan s’amaguen i guarden silenci.

Ai!, si les bones persones ho foren de debò, s’alçaren d’una vegada i no callaren, com ens està ocorrent, si s’alçaren i demanaren a l’uníson diàleg, respecte a la diferència i acords per a construir una casa comuna, que s’acabe ja amb l’insult i el menyspreu, la mala educació, l’ús tortuós de les institucions, l’odi i l’agressivitat inhumana entre els espanyols, i callaren així la boca dels qui només busquen dividir-nos en benefici dels interessos d’uns pocs que creuen que Espanya és seua.