Mai no havíem tingut tanta informació a l’abast de la mà i, paradoxalment, mai no havia resultat tan difícil distingir entre coneixement, opinió i propaganda. Vivim permanentment informats, però no necessàriament millor informats. Sabem què passa a l’instant, encara que cada vegada ens costa més comprendre per què passa.
El descrèdit de la política no és alié a esta situació. Els discursos simplificats, les contradiccions dels dirigents, la substitució de les idees per les consignes i del debat per l’insult han contribuït a deteriorar la confiança en les institucions. La política, que hauria de ser l’espai de la reflexió col·lectiva, corre el risc de convertir-se en un espectacle de rivalitats, on importa més derrotar l’adversari que convéncer amb arguments.
Sense criteri, l’abundància informativa pot convertir-se en ignorància
Resulta especialment preocupant la desorientació d’una part de la joventut. Una generació amb possibilitats d’accés al coneixement inimaginables fa només unes dècades pot acabar atrapada en un univers de missatges fragmentats, mitges veritats i certeses prefabricades. Tindre informació no significa disposar de criteri. I sense criteri, l’abundància informativa pot convertir-se en una forma sofisticada d’ignorància.
A això contribuïx determinada premsa que ha confós la seua funció de vigilància del poder amb la defensa incondicional d’interessos partidistes. Quan el periodisme renuncia a contrastar els fets i preferix acomodar-los a les seues simpaties polítiques, deixa d’informar per a convertir-se en un instrument de propaganda. I les xarxes socials completen l’escenari: premien la provocació, amplifiquen els disbarats i convertixen la indignació en un negoci extraordinàriament rendible.
Noam Chomsky, juntament amb Edward S. Herman, va analitzar en Els guardians de la llibertat com els interessos econòmics i polítics poden condicionar la informació i contribuir a fabricar consensos. La seua reflexió, formulada abans de l’expansió de les xarxes socials, adquirix hui una nova dimensió.
Qualsevol pot disposar d’una resposta immediata, però pocs semblen disposats a fer-se una pregunta
Potser el verdader problema no siga que falten idees, sinó que sobren els qui pretenen pensar per nosaltres. Bertrand Russell defensava el valor del dubte davant de les certeses dogmàtiques. Una lliçó especialment necessària en estos temps en què qualsevol pot disposar d’una resposta immediata, però pocs semblen disposats a fer-se una pregunta.
Perquè una democràcia no es debilita només quan els seus ciutadans deixen de creure en els polítics. També es debilita quan deixen de pensar críticament sobre la política. I eixa és, possiblement, la forma més perillosa de descrèdit: aquella que acaba convertint la desconfiança en indiferència i la ignorància en una orgullosa declaració de principis.
Però no podem resignar-nos a ser espectadors de la nostra pròpia desorientació. Recuperar el valor de la política exigix recuperar abans el pensament crític, la conversa, la cultura i el compromís col·lectiu, desconfiar de les veritats massa còmodes, discutir sense convertir qui discrepa en enemic i entendre que la democràcia no és un espectacle que altres representen per nosaltres.
La política és massa important per a abandonar-la en mans dels qui viuen de desprestigiar-la
La política és massa important per a abandonar-la en mans dels qui viuen de desprestigiar-la. Davant del soroll, coneixement; davant de la manipulació, criteri; davant de la indiferència, participació. Perquè el futur no el decidiran únicament els qui tinguen més diners o més altaveus, sinó també la nostra capacitat de qüestionar-los, organitzar-nos i actuar.
I ací convé recordar una de les reflexions més lúcides de Joan Fuster, que continua plenament vigent: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Una advertència que no hauria de servir per a alimentar el desencís, sinó per a combatre’l. Perquè renunciar a la política no ens fa més lliures ni més independents: simplement ens deixa en mans dels qui no hi renuncien mai.
