L’arribada amb tres hores de retard de Víctor Soler —líder de l’oposició a Gandia i secretari primer de la Mesa de les Corts Valencianes— al ple ordinari del mes de juliol no és una anècdota menor. És el símptoma d’una patologia sistèmica que afecta diversos representants públics locals: l’acumulació de càrrecs i la dedicació a temps parcial als problemes reals dels veïns.

Que un representant públic compagine les seues responsabilitats locals amb un seient d’alt vol a València —remunerat amb prop de 95.000 euros anuals— mentre exercix de líder del seu partit a Gandia descriu un model de dedicació que no pot ser òptim. Quan obligacions institucionals extra municipals se solapen de manera flagrant amb els compromisos ineludibles amb la ciutat, l’Ajuntament passa a ser una sucursal de segona categoria, prescindible. Però el ciutadà de Gandia no finança amb els seus impostos lideratges a temps parcial, ni mereix que la política de la seua ciutat es subordine a la d’altres institucions.

Aquest fenomen no és, per desgràcia, una excepció imputable a un únic color polític, sinó un vici estructural profundament arrelat en els partits. Els càrrecs de designació política operen com a ressorts transversals que atrapen els dirigents locals en una xarxa d’incentius personals i orgànics generalment opacs. S’argumenta sovint amb cinisme que aquesta atomització de tasques polítiques multiplica la influència del municipi en les altes instàncies, però la realitat demostra exactament el contrari: debilita la fiscalització, buida de contingut la labor municipal i projecta la sensació que la política és un fi en si mateix.

Estem davant d’una anomalia que conspira de manera directa contra la confiança ciutadana en les institucions representatives. Quan els dirigents actuen sota la premissa de la discrecionalitat, la conveniència personal o de contradiccions representatives traslladen a la societat un missatge demolidor: que poden fer el que es done la gana. Ni tan sols escapa a eixa situació la primera autoritat municipal, que ha reformulat el càrrec que ostenta fins reduir-lo, en bona part, a una tasca constant d’autopromoció personal, totalment aliena a l’interés de la ciutat. També hem vist com s’ha anunciat recentment que Adrià Vila deixava el càrrec de portaveu per “dedicar-se al partit”, com si del seu salari de regidor poguera beneficiar-se –sense donar explicacions– la seua formació política en detriment del municipi.

La democràcia local exigix exclusivitat total però també transparència, trellat, límits ètics, orgànics i representatius. Un alcalde o un líder de l’oposició en una ciutat del pes demogràfic i econòmic de Gandia no poden permetre’s fer el que els done la gana. Els partits no poden fer unilateralment el que vulguen i els seus primers representants menys encara. I els regidors tampoc.