Fa unes setmanes vaig llegir un article del col·lectiu Massa Crítica que es titulava Gandia no necessita un glàmping, fruit d’una discussió amb el mestre Lluís Romero sobre les similituds amb Mallorca. Em va cridar l’atenció el títol perquè semblava escrit des d’una evidència. Gandia no necessita un glàmping, de la mateixa manera que Mallorca no necessita un altre hotel, ni Eivissa un altre beach club, ni Menorca un altre complex de luxe. A la Mediterrània ja gairebé ningú no necessita res del que s’hi continua construint.

“A la Mediterrània ja gairebé ningú no necessita res del que s’hi continua construint.”

El que reconec quan vaig a Gandia, i al País Valencià en general, és una manera determinada de mirar el territori, compartida amb les Balears. La idea que qualsevol tros de costa amaga un projecte pendent. Que qualsevol paisatge pot convertir-se en una oportunitat de negoci. Que el futur adopta, gairebé sempre, la forma d’un nou complex turístic.

És una de les paradoxes més curioses del nostre temps. Mentre la societat tracta de discutir de forma col·lectiva sobre quin futur vol, els interessos privats fa temps que han deixat de demanar permís, en gran part gràcies a la connivència de certes institucions públiques. Arriben, es presenten, es tramiten, es justifiquen i algunes vegades es modifiquen lleugerament per adaptar-les a la sensibilitat local. Però acaben apareixent igualment. No perquè un poble les reclami, sinó perquè formen part d’un mecanisme molt més gran.

“Mentre la societat tracta de discutir de forma col·lectiva sobre quin futur vol, els interessos privats fa temps que han deixat de demanar permís, en gran part gràcies a la connivència de certes institucions públiques.”

Sempre s’havia dit que les destinacions turístiques competien entre elles. Mallorca amb Sardenya. Sardenya amb Croàcia. Croàcia amb Grècia. Era una idea bastant intuïtiva. Cada territori intentava atreure visitants oferint alguna cosa diferent. Però fa temps que això va canviar. Cada vegada que veig el projecte d’un nou hotel, d’un resort o d’un glàmping, tenc la sensació d’haver-lo vist abans. Canvia el paisatge, però no el projecte. Canvia el municipi, però no el discurs. Canvien els arbres del render, però no l’arquitectura. És com si les costes mediterrànies haguessin deixat de produir les seves pròpies idees i s’haguessin limitat a importar-les. Fins i tot les paraules són les mateixes: sostenibilitat, qualitat, experiència, integració paisatgística. El vocabulari també s’ha globalitzat.

L’Informe Fènix és un dels estudis més importants que s’han publicat en els darrers anys. Llegint-lo vaig tenir la impressió que els seus autors descrivien aquest fenomen sense parlar-ne directament. El document agrupa Catalunya amb les Balears, el País Valencià, les Canàries i Andorra perquè comparteixen una mateixa anomalia econòmica: economies que creixen, poblacions que augmenten molt ràpidament i una prosperitat que no avança amb la mateixa intensitat. No és una classificació cultural ni política; és una classificació per model econòmic.

“Hem confós creixement amb prosperitat. El PIB augmenta. També augmenta la població. Però les dues magnituds no són equivalents.”

Potser aquí hi ha una de les claus per entendre Mallorca, i també Gandia. Fa temps que pensam el nostre territori com una excepció. Ens agrada imaginar que el que passa aquí només passa aquí. Però l’Informe Fènix suggereix exactament el contrari. El nostre model no és excepcional. És perfectament recognoscible. Té parents molt pròxims. Es repeteix allà on una economia acaba especialitzant-se en activitats que necessiten cada vegada més població i més territori sense generar un augment equivalent del benestar.

Això canvia completament la perspectiva. El glàmping de Gandia deixa de ser un assumpte de Gandia. Igual que un nou resort a Mallorca ja no és només un assumpte mallorquí. Tots dos responen a una mateixa manera d’entendre la Mediterrània. No com un conjunt de comunitats, sinó com una successió d’oportunitats d’inversió.

Hi ha una frase de l’informe que m’ha quedat gravada. Els autors expliquen que, durant les darreres dècades, el fort creixement econòmic ha anat acompanyat d’un augment tan intens de la població que el benestar mitjà pràcticament no ha millorat. És una observació aparentment tècnica, però descriu amb molta precisió una sensació que qualsevol de nosaltres reconeix. El territori sembla més ric que mai. Hi ha més hotels, més restaurants, més grues, més avions, més cotxes, més treballadors, més consum. I, tanmateix, costa trobar algú que tingui la impressió de viure millor que fa vint anys.

“La qüestió és si encara som capaços d’imaginar un futur que no hagi estat dissenyat abans en un altre lloc.”

Potser perquè hem confós creixement amb prosperitat. El PIB augmenta. També augmenta la població. Però les dues magnituds no són equivalents. Els autors de l’informe insisteixen que el veritable indicador és la renda per habitant, no el volum total de l’economia. Aquesta distinció és fonamental. Durant molts anys ens hem felicitat perquè l’economia no deixava de créixer. Potser hauríem d’haver mirat amb més atenció qui es beneficiava realment d’aquest creixement.

El glàmping de Gandia és una peça més d’un paisatge immens que s’estén per tota la Mediterrània. Un mateix model reproduint-se una vegada i una altra amb petites adaptacions locals. Com les franquícies, que permeten conservar una decoració pròpia mentre el negoci continua essent exactament el mateix.

Hi ha una diferència, però, entre una franquícia i una ciutat. Una franquícia no necessita memòria. Una ciutat sí. Una franquícia no té biografia. Les ciutats mediterrànies, en canvi, havien acumulat durant segles una manera particular d’entendre el món. Potser el risc no és que acabin plenes d’hotels. El risc és que acabin pensant-se a si mateixes com si també fossin una franquícia. Quan això passa, els projectes ja no es discuteixen perquè siguin bons o dolents. Es discuteixen perquè encara no ha arribat el següent.

Potser el debat sobre Gandia és molt menys local del que sembla. I potser el debat sobre Mallorca també. Perquè, al final, la qüestió no és si necessitam un hotel més o un glamping menys. La qüestió és si encara som capaços d’imaginar un futur que no hagi estat dissenyat abans en un altre lloc.