Primer va ser Planes, on un macroprojecte turístic es vol vendre amb l’etiqueta amable d’“eco-aldea”. Ara és Gandia, on un complex de luxe es presenta com a “glàmping” ecològic i sostenible. Canvien els noms, canvien els paisatges i canvien els promotors, però el mecanisme és el mateix: agafar territori fràgil, posar-li una paraula verda damunt i esperar que ningú mire massa els plànols. Perquè quan mires els plànols, la història canvia.

L’Ohai Gandia no és una tenda de campanya entre quatre arbres. No és una família dormint un cap de setmana en contacte amb la natura. No és un projecte menut, integrat, discret i lleuger. És una infraestructura turística de gran escala projectada en sòl no urbanitzable, en l’entorn del Molí de Santa Maria, prop de l’Alqueria del Duc, dels ullals i de la Marjal de la Safor.

La Declaració d’Interés Comunitari aprovada per la Comissió Territorial d’Urbanisme parla d’un “campamento de turismo” en sòl no urbanitzable, vinculat inicialment a 188.707 metres quadrats de terreny, amb 163.011 metres quadrats ocupats per l’activitat, 7.166 metres quadrats de superfície construïda i una vigència de 30 anys. És a dir, tres dècades d’ús turístic autoritzat sobre un espai natural.

El projecte d’activitat posterior encara dona una imatge més clara de la magnitud: una parcel·la de 190.397 metres quadrats, 3.974 metres quadrats de construccions, 2.431 metres quadrats d’espais esportius i piscines, 10.230 metres quadrats de vials rodats, 2.617 metres quadrats de camins per als vianants, 3.474 metres quadrats d’aparcament i 220 places de garatge o aparcament. En els usos subsidiaris apareixen, a més, cafeteria i gimnàs.

Això és important dir-ho amb números, perquè moltes vegades les paraules amaguen el volum real de les coses. “Glàmping” sona amable. “Eco-resort” sona modern. “Turisme sostenible” sona quasi innocent. Però 190.000 metres quadrats ja no són una experiència íntima amb la natura. Són quasi dènou hectàrees de territori posades al servei del turisme.

I dins d’eixe recinte no volen posar quatre cabanyes. El projecte preveu 220 allotjaments: 90 tendes tipus tipi per a dos persones, 60 tendes tipus tipi dobles per a quatre persones, 38 cabanyes Ohai per a dos persones i 32 cabanyes Ohai dobles per a quatre persones. La capacitat total prevista és de 624 persones allotjades. A això cal sumar-li fins a 198 persones de personal en temporada alta. En total, el càlcul del mateix projecte pot arribar a 822 persones entre clients i treballadors.

El projecte descriu edificis repartits per tota la parcel·la, amb activitats diferents: oficines, restaurant, cafeteria, recepció, manteniment, zones per a treballadors i allotjaments. També diu que l’activitat estarà en marxa les 24 hores del dia; que el restaurant i la cafeteria tindran activitat diürna i nocturna, i que la recepció funcionarà amb personal sempre present. Això no és una activitat que entra i ix del territori sense deixar rastre. És una maquinària turística funcionant dia i nit.

El restaurant, anomenat Casual Dining, té un aforament calculat de 205 persones. L’edifici d’Eventos —Meeting & Events— inclou bar, barra interior, sales privades i sales polivalents, amb un aforament calculat de 178 persones. També apareixen espais com poolbar, kids club, fitness, yoga, HUB, recepció i altres edificis vinculats a l’activitat.

És a dir: no és dormir en una tenda i escoltar granotes. És anar a un complex amb allotjament, restaurant, bar, esdeveniments, piscines, zona infantil, esport, gimnàs, yoga, buguis, aparcaments i serveis interns.

I fins i tot elements com el spa o el cine exterior han aparegut en la tramitació, encara que les respostes a les al·legacions deixen clar que queden exclosos de la llicència ambiental per no estar definits en el projecte presentat. Si finalment es volen instal·lar, hauran de presentar un projecte específic per a la seua legalització.

Este detall és revelador, perquè demostra fins a quin punt el relat amable del “contacte amb la natura” contrasta amb la realitat administrativa i material del projecte. Quan una actuació necessita anar legalitzant peces, separar usos, tramitar autoritzacions específiques i condicionar elements del complex, potser ja no estem davant d’una activitat lleugera i integrada en el paisatge.

També hi haurà aigua. Molta aigua. El projecte preveu prolongar una canonada existent des del carrer Molí de Santa Maria fins a la parcel·la i fer una connexió pel Camí Vell del Grau amb la xarxa municipal. Des d’allí, una central d’aigua potable situada dins de la parcel·la abastix tot el càmping, amb sistemes d’emmagatzematge, potabilització i bombeig en cas de fallada de la xarxa local.

També hi haurà aigües residuals. El projecte les considera assimilables a domèstiques i preveu evacuar-les directament a la xarxa municipal de clavegueram. Les aigües pluvials que no puga assumir el terreny o els aljubs previstos per a reg es conduirien cap a l’exterior mitjançant embornals i canalitzacions enterrades. També es preveuen separadors d’hidrocarburs en les zones d’aparcament.

Per tant, tampoc parlem d’un ús “natural” del territori. Parlem d’una parcel·la rural convertida en una infraestructura amb xarxes d’aigua potable, clavegueram, pluvials, tractament, bombeig, aparcaments i vials interns.

I encara falta un altre element clau: les piscines. La mateixa resposta a les al·legacions recorda que la llicència ambiental no empara l’autorització d’ús de les diferents piscines, que tenen la condició de públiques. Per a poder utilitzar-les, el promotor haurà d’obtindre una llicència específica a l’empara de la Llei 14/2010, de la Generalitat, d’Espectacles Públics, Activitats Recreatives i Establiments Públics, i presentar un projecte de legalització de totes elles.

És a dir, no estem parlant d’una bassa ornamental ni d’un ús menor dins d’un espai rural. Estem parlant d’instal·lacions d’ús públic, vinculades a una activitat turística, que necessiten una tramitació pròpia. Una altra peça més d’un complex que es ven com a contacte amb la natura, però funciona amb la lògica d’un resort.

També hi haurà mobilitat interna. El projecte preveu accés pel Camí Vell del Grau, aparcament lateral, vials interns, circulació a peu, amb bicicleta o amb vehicles elèctrics tipus buggy, un vial principal de doble sentit de 6 metres d’ample, vials secundaris de 4 metres i capacitat per al pas de camions de bombers.

I per a poder fer funcionar tot això, cal tocar els accessos de fora. La mateixa DIC condicionava l’eficàcia del projecte a millorar els accessos des del Camí Vell del Grau i el Camí de l’Alqueria del Duc. És a dir, que el projecte no sols ocupa una parcel·la. Necessita modificar camins, ampliar accessos, condicionar la mobilitat i posar en marxa mecanismes públics per a fer viable una activitat privada.

També es ven com a oportunitat econòmica. Es parla d’inversió, llocs de treball, desestacionalització i més de 100.000 turistes a l’any. Però la pregunta no pot ser només quants diners promet un projecte. La pregunta ha de ser què transforma per generar-los.

El lloc triat no és neutre. La Marjal de la Safor forma part d’un sistema d’aigua, ullals, séquies, camps i biodiversitat que durant anys ha sigut mirat massa vegades com una nosa i ara, de sobte, alguns volen convertir en reclam turístic.

El relat diu “eco”. El fet material diu 190.000 metres quadrats. El relat diu “glàmping”. El fet material diu 220 allotjaments. El relat diu “integració en el paisatge”. El fet material diu vials, aparcaments, piscines públiques pendents de llicència específica, restaurant, esdeveniments, buguis, canonades, clavegueram, bombeig i activitat 24 hores.

No es tracta d’estar en contra del turisme. El País Valencià viu també del turisme. La qüestió és quin turisme volem, on el volem i a costa de què. No tot allò que promet activitat econòmica és automàticament positiu. La pregunta de fons ha de ser què destruïx, què altera o què privatitza per crear-la.

Una marjal no necessita un glàmping per a tindre valor. Ja el té. El té per l’aigua que guarda, per la biodiversitat que sosté, pels cultius que l’envolten, pels ullals que la mantenen viva i per la memòria de la gent que ha conviscut amb ella molt abans que arribaren els noms en anglés i les simulacions boniques.

La pròpia tramitació els delata. Si necessites una Declaració d’Interés Comunitari, una llicència ambiental, millores d’accessos, connexions d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals, aparcaments, vials interns, autoritzacions específiques per a piscines públiques i possibles projectes posteriors per a legalitzar elements com un spa o un cine exterior, potser no estàs integrant-te en la natura. Potser estàs convertint-la en infraestructura turística.

El futur no pot consistir a convertir cada racó amb valor ambiental en una oportunitat de negoci. El futur hauria de passar per recuperar zones humides, protegir els ullals, ordenar el turisme, dignificar l’agricultura i entendre que hi ha llocs on, simplement, no cal construir res més.

Perquè protegir el territori no és frenar el futur. És garantir-lo.