Fa just dos anys, Vicent Mascarell, regidor socialista, va afirmar públicament que l’atac contra la seu del PSPV de València era una acció planificada i executada amb premeditació, traïdoria i nocturnitat, que tenia un autor intel·lectual: el Partit Popular.
Posteriorment, el grup ultra Juventud Combativa va reivindicar l’acció, i el PP va presentar una querella contra Mascarell per un presumpte delicte de calúmnies amb publicitat i en defensa del seu dret a l’honor. Per tant, Mascarell es va equivocar en atribuir al PP un acte reprovable que no va realitzar.
Ara bé, si no renunciem al sentit comú, costa entendre que un error d’aquestes característiques, per més criticable que siga políticament, haja d’acabar als jutjats. I encara costa més entendre-ho quan qui promou l’acció és el Partit Popular invocant el seu dret a l’honor.
Si és cert que jurídicament els partits polítics poden apel·lar a aquest dret, la qüestió central no és eixa. La qüestió és si resulta políticament presentable que ho faça un partit condemnat com a partícip a títol lucratiu en la trama Gürtel, entre altres episodis que han marcat el seu multitudinari pas pels tribunals. Una cosa és tindre drets jurídics i una altra ben distinta presentar-se com a model d’honorabilitat, sobretot a la Comunitat Valenciana, on el títol de “Molt Honorable”, en mans del PP, o ha acabat sent èticament detestable o ha acabat a la presó. Acceptem, almenys, que el sentit de l’honorabilitat que el PP ha acreditat al llarg dels anys difícilment pot servir de carta de presentació en matèria d’exemplaritat política.
Perquè, si el criteri és que qualsevol excés verbal que puga afectar l’honor d’un partit s’ha de resoldre als jutjats, el president del Govern d’Espanya s’hauria passat la legislatura presentant querelles contra l’oposició. I no parlem només de Pedro Sánchez, probablement el més denigrat i difamat per la oposició en tota la història de la democràcia espanyola. Des dels temps d’Adolfo Suárez, a qui Alfonso Guerra va batejar com el “Tahur del Mississipí”, l’oposició mai no s’ha caracteritzat per un escrúpol excessiu amb la veritat dels fets ni per un tracte especialment deferent amb el govern de torn. Ara bé, com sosté el professor José María Maravall, és un fet empíric que, davant dels governs progressistes, la intensitat de la confrontació impulsada per la dreta ha sigut sistemàticament superior a la que han desplegat els partits progressistes en l’oposició.
Si la querella contra Mascarell ens ensenya alguna cosa, és que la política —i qualsevol possibilitat de debat racional— s’acaba allà on comença la judicialització de la política. Un partit que ha convertit l’excés verbal dirigit contra la primera autoritat representativa de l’Estat—»felón», «golpista», «ilegítimo»— en una pràctica habitual no pot demanar mesura als altres ni reservar-se el monopoli de la indignació.
No es tracta de excusar l’error de Mascarell, que és evident, sinó de donar-li la importància que realment té, i de preguntar-nos si volem una democràcia on el debat públic es resolga amb un grau de tolerància ampli, o un sistema on la política acabe convertint-se en causa penal sense motius de pes. Perquè si s’imposa la segona opció, l’única cosa segura és que els jutjats es quedaran saturats de despropòsits i la política en ben poqueta cosa. Com ja sabem, per experiència, a Gandia.
