Un curtmetratge de 1947 del Departament de Guerra dels Estats Units adverteix que el feixisme no comença amb uniformes ni amb tropes: comença quan algú ens convenç que el nostre problema és el veí del costat. Vuit dècades després, la seva advertència torna a sonar inquietantment actual.
Don’t Be a Sucker —literalment, «No sigues un ximple»— és un curtmetratge de divulgació produït pel Departament de Guerra dels Estats Units, estrenat el 1943 i actualitzat i redistribuït el 1947, en plena postguerra. Va ser difós en sales de cinema per a un públic civil, amb una finalitat molt clara: explicar als ciutadans nord-americans com funcionen la propaganda, el racisme i la xenofòbia quan s’emprèn per fragmentar una societat.
La pel·lícula planteja una conversa entre un jove estatunidenc i un professor hongarès refugiat que ha viscut l’ascens del nazisme a Berlín. El refugiat explica que els nazis no van conquerir Alemanya perquè fossin especialment forts, sinó perquè van dividir el país: van convertir jueus, catòlics, estrangers, sindicalistes o qualsevol minoria en enemics interiors. El missatge central és senzill i contundent: el prejudici no és una opinió innocent, sinó una arma política que algú utilitza per obtenir poder.
El film representa una peça notable de la pedagogia cívica nord-americana de la Segona Guerra Mundial. Enmig de la lluita contra l’Eix, l’Estat nord-americà va voler advertir la seva pròpia població que el feixisme no era només un fenomen alemany o europeu: podia arrelar també als Estats Units si la ciutadania acceptava discursos d’odi, deshumanització i enveja social. La seva consigna —«pensem en nosaltres, no en ells i nosaltres»— defensava la solidaritat democràtica davant la lògica de la divisió.
Cal llegir-lo, però, amb una mirada crítica. El 1947 els Estats Units mantenien la segregació racial a escoles, serveis públics i exèrcit, i començaven els anys de la caça de bruixes anticomunista. El missatge oficial sobre la llibertat i la igualtat tenia, doncs, enormes límits i contradiccions. Tot i això, precisament aquesta tensió fa que el curtmetratge siga tan valuós: no és una obra ingènua, sinó un document que mostra com fins i tot un Estat imperfecte va reconèixer el perill dels mecanismes feixistes.
La seva actualitat és inquietant. Quan els discursos públics assenyalen immigrants, minories, dissidents o sectors socials concrets com a culpables de les dificultats col·lectives; quan es normalitza la deshumanització i es presenta la violència com a defensa de «la gent de bé», s’activa el mateix mecanisme que el film denunciava: convertir la por en odi i l’odi en poder polític. Don’t Be a Sucker no prediu el present, però ofereix una eina per reconèixer-ne els símptomes: no creure’s superior perquè algú ens ho diu, no acceptar que la llibertat d’uns puga sacrificar-se per la d’uns altres i desconfiar de qui guanya quan la societat es divideix.
La frase més memorable del professor ho resumeix: «Els éssers humans no neixem amb prejudicis; sempre els fan per a nosaltres, els fa algú que vol alguna cosa. I quan escoltes aquesta mena de discurs, recorda que algú en treurà algun benefici, però no seràs tu.»
