Es mire com es mire, no hi ha res en aquest polític arribat de calbot a la presidència de la Generalitat que no remeta a la banalitat, a allò que no serà memorable però serà probablement inútil. El seu mateix apel·latiu familiar, Juan Fran, redueix a dimensions casolanes el càrrec de Molt Honorable, que li penja com una bata de guata intemporal, d’eixes a quadres, que ha esquivat la influència de les modes i fa pensar en converses de braser i en habitatges antics mal orientats.
JuanFran és un home equànime, ponderat, tan allunyat de les angoixes del trepador com dels problemes de la realitat, sovint sotmesos a rampells de principis morals o a proves d’esforç de caràcter… Com Rajoy, un esperit clarament afí, JuanFran està convençut que les coses són com són, i qualsevol es jugaria la vida que este home dorm com un beneit cada nit les hores que li demana el cos.
Certament Juan Fran no és un cas aïllat. Pertany a eixa categoria de personatges grisos, transversals, àmpliament repartits entre la tropa política, que porten impresa en la cara la marca de la mediocritat, però a qui de sobte un bon dia els va somriure la sort. En aquests casos, l’afortunat sol inventar-se una personalitat impostada, d’una aparatositat tragicòmica que, almenys, indica certa preocupació per donar prestància al seu nou càrrec. Juan Fran, ni això. És un polític planer, transparent, que no necessita amagar res ni demostrar res, molt capaç de no qüestionar-se res, com si visquera en un permanent estat de beatitud.
Si, a pesar dels seus esforços, el somriure dental de Mazón transparentava eixa classe d’efusió pastosa que ens feia apartar instintivament els ulls, el somriure cordial de JuanFran, en canvi, no amaga, literalment, res. Per això no va deixar de somriure quan li va pujar el sou a Mazón, i per això serà nomenat per Feijóo pròxim candidat a la Generalitat, amb totes les garanties del sucursalisme militant que ofereix el PP valencià. Per a què haurien d’inventar-se a Madrid altre candidat de comportament imprevisible per a la Comunitat Valenciana? La mediocritat, la docilitat, la tranquil·litat, la fidelitat i els valors que aporta hui JuanFran no tenen competència.
JuanFran té, a més, una virtut quasi sobrenatural: li basta deixar entreveure un somriure per a desarmar qualsevol rèplica racional, simplement accentuant el cinisme. I per què no li havia de pujar el sou a Mazón? I per què no havia de pactar amb Vox? I per què havia d’adoptar, sent de la dreta valenciana, el liberalisme europeu com a norma de conducta? I per què havia d’escoltar els professors de secundària? I per què havia de fer cas dels empresaris que demanen que el Consell accepte el nou finançament que proposa el Govern de Sánchez? ¿I per què no hauria de parlar-se en castellà en A Punt? I per què hauria d’assumir responsabilitats després de l’informe PISA? Sembla que no, però futur ens somriu.
