Va arribar Rajoy a Gandia en missió estajanovista de suport a Víctor Soler, i la visita va complir les expectatives, no massa altes: el Mercat del Prado es va omplir d’un públic d’incondicionals format sobretot per persones majors i molt majors. Davant d’aquell entusiasta i compacte fons de veterans, Soler destacava al costat d’Eme Punto Rajoy com un nét, com un gendre ideal, com un successor generacional d’empresa familiar, com el portador de la torxa d’uns valors i unes nòmines que potser no seran eterns, però que sens dubte aguantaran fins al 29N.
No demana més Soler: que aquesta vegada les enquestes no fallen, que Pedro Sánchez no la torne a embolicar i que, amb la inèrcia de les generals guanyades, es puga crear a Gandia un clima preelectoral que deixe el PSOE i Compromís captius i desarmats davant les municipals de maig.
Soler sap que es troba davant la seua última oportunitat, la revàlida del seu futur com a polític professional amb sou estratosfèric adossat, i, al costat de la seua guàrdia pretoriana —excombatents com ell del apocalíptic govern de Torró—, ha començat a disputar-li a Prieto, pam a pam, la visibilitat, la mobilitat i la possibilitat de ser elegit alcalde. La conjuntura general torna a demostrar el seu valor en període electoral. Per la conjuntura va perdre el PP les passades eleccions i les va guanyar Prieto, i per la conjuntura podria guanyar-les ara Soler i perdre-les Prieto. Quan no eres un polític de primera fila, depens de les conjuntures, i Soler espera veure-les confirmades dins de dues setmanes, donant sentit a la visita d’Eme Punto Rajoy com a exemple d’actualitat candent.

Però l’arribada a la ciutat de polítics de Madrid, encara que es diguen Eme Punto Rajoy, ja no impressiona en la societat del cansament, com la nomena Byung-Chul Han, que és també la de la velocitat fulminant. En eixe terreny efímer, on la realitat caduca a l’instant, la figura de Rajoy té la mateixa consistència que la Santa Compaña, Felipe González o el Fantasma de l’Òpera. A l’entusiasmat Mercat del Prado no es notava, però vist a distància l’espectacle era un succés anacrònic que no podia competir amb la mentalitat streaming hegemònica.
I encara impressionava menys el també irreal comitè provincial de recepció arribat des de València: Català, Mompó, Susana Camarero, figurants que ben bé podrien haver sigut substituïts per hologrames. En canvi, Eme Punto Rajoy mantenia una carnalitat autèntica, analògica, fidel al seu passat, i el fet que semblara una figura de museu de cera no era culpa seua, sinó dels temps que corren.
Mentre el PP local repassava al Mercat del Prado l’àlbum familiar de fotos sèpia i Diana Morant cridava en València per la remuntada electoral, l’alcalde de Gandia –geni i figura– es disposava a lluitar contra l’ascens de les dretes preparant-se per a participar en la Cursa de les Empreses…


