Consell Editorial de Massa Crítica

La postveritat no viu només en les grans mentides evidents. Viu, sobretot, en una zona grisa, vasta i perillosa: l’espai intermedi entre la veritat i el fake total. Allí trobem pràctiques quotidianes, subtils, repetides per actors de tots els colors polítics, fins i tot per aquells que denuncien amb energia els “fakes” dels seus adversaris.

Partim d’una definició senzilla: la veritat és una interpretació que no nega els fets. Pot ordenar les dades d’una manera o d’una altra, pot posar l’accent ací o allà, però no els esborra. El fake, en canvi, inventa o nega la realitat. Entre ambdós extrems existeix una àmplia gamma de “fakes secundaris”.

El primer és la selecció interessada. Consisteix a mostrar només els fets que afavoreixen la meua posició i silenciar la resta. No s’inventa res; simplement es retalla la realitat. És una manera eficaç de construir un relat parcial que sembla complet. Ho practiquen governs, oposicions i mitjans afins.

El segon és la descontextualització. Una dada vertadera, treta del seu context, pot resultar enganyosa. Una xifra aïllada, una frase extreta d’un discurs, una imatge fora del seu marc temporal produeixen una impressió falsa sense necessitat d’alterar el contingut original.

El tercer és l’exageració retòrica. Ací no es neguen els fets, però s’amplifiquen fins a convertir-los en símbol d’una catàstrofe o d’un èxit històric. Un problema puntual es presenta com a prova d’un col·lapse general. Un avanç limitat es ven com una transformació radical. El llenguatge inflat substitueix l’anàlisi.

El quart és l’ambigüitat calculada. S’utilitzen expressions vagues que permeten múltiples interpretacions. Així, si les coses ixen malament, sempre es pot dir que no es va prometre exactament el que els altres van entendre. No hi ha mentida explícita, però tampoc claredat.

El cinqué és l’emoció com a argument. S’apel·la a la por, a la indignació o a l’orgull per a evitar l’examen dels fets. La discussió es desplaça del terreny verificable al terreny sentimental. Quan l’emoció domina, la comprovació sembla freda o fins i tot sospitosa.

El sisé és l’equiparació enganyosa. Es presenten fenòmens diferents com si foren equivalents per a relativitzar responsabilitats. No es nega el fet, però se’n dilueix la gravetat comparant-lo amb un altre que no és comparable. És una manera elegant d’esquivar la crítica.

El seté és la promesa impossible presentada com a plausible. No s’afirma una cosa falsa sobre el present, sinó sobre el futur. Es promet allò que no pot complir-se, confiant que la verificació arribarà tard. Ací la postveritat es projecta cap avant.

El vuité és la rectificació mínima. Quan una dada resulta incorrecta, es corregix de manera discreta, sense la mateixa intensitat amb què es va difondre. L’empremta de l’error roman més forta que la correcció. No és una mentida nova, però és una gestió estratègica del dany.

Aquestes pràctiques no pertanyen a una sola ideologia. També les utilitzen partits que es presenten com a defensors exclusius de la veritat davant dels “fakes de la dreta” o de qualsevol altre adversari. Denunciar la mentida aliena no immunitza contra la pròpia deformació.

La postveritat no és només el regne de l’engany absolut. És, sobretot, la normalització d’estes tècniques intermèdies. Quan es repetixen, erosionen lentament la confiança pública. La democràcia no es destruïx únicament amb grans mentides, sinó amb xicotetes distorsions constants.

Reconéixer esta gamma de fakes secundaris és un primer pas. No per a caure en el cinisme —“tots menteixen”—, sinó per a demanar una cosa més exigent: interpretacions que respecten els fets complets, no fragments útils. La veritat no és neutralitat absoluta, però sí que és lleialtat a la realitat. I eixa lleialtat admet matisos, però no admet trampes.