Al llarg de l’última dècada, bona part del debat públic en les democràcies liberals ha girat al voltant d’una qüestió que abans semblava marginal: què ocorre quan forces obertament hostils als valors democràtics accedixen a les institucions concebudes per a protegir-los? La presència creixent de partits d’ultradreta en parlaments, governs locals i fins i tot nacionals ha deixat de ser una anomalia per a convertir-se en un desafiament estructural. Analitzar este fenomen no implica adoptar un to alarmista, però sí reconéixer —com han subratllat Anne Applebaum, Daniel Ziblatt i Yascha Mounk— que la democràcia no és un mecanisme automàtic ni indestructible, sinó un ecosistema fràgil i dependent de normes informals, equilibris culturals i pràctiques d’autocontenció.
Applebaum ha mostrat com els projectes polítics il·liberals prosperen en moments de desorientació social i declivi institucional. La seua reflexió apunta a un fet inquietant: l’erosió democràtica no sol començar amb colps abruptes, sinó amb una adaptació silenciosa a discursos que menyspreen la pluralitat, posen en dubte la legitimitat de l’adversari i convertixen la discrepància en traïció. Quan estos discursos accedixen a les institucions, adquirixen no sols un altaveu més gran, sinó una pàtina de respectabilitat que dificulta la reacció social i política. La democràcia, aleshores, comença a erosionar-se des de dins, a través de reformes legals que semblen merament tècniques i de narratives que difuminen els límits entre veritat i propaganda.
Ziblatt, per la seua banda, ha insistit en el paper irrenunciable dels partits tradicionals com a dics de contenció. En Com moren les democràcies, escrit junt amb Steven Levitsky, exposa que les democràcies es sostenen no sols per les regles escrites, sinó per la voluntat de les forces polítiques d’excloure aquells que qüestionen els fonaments del sistema. Quan partits majoritaris, per càlcul electoral o inquietud estratègica, normalitzen o incorporen l’ultradreta, debiliten eixes barreres i faciliten l’entrada d’actors l’objectiu declarat dels quals no és reforçar la democràcia, sinó redefinir-la per a reduir-ne el pluralisme. La idea que és preferible “tindre’ls dins per a controlar-los” es revela, a la llum comparada, profundament ingènua.
Mounk afegix una altra capa a l’anàlisi: la creixent desconnexió entre democràcia i liberalisme. L’aparició de moviments que combinen la legitimitat que els atorga el vot amb una escassa adhesió als valors liberals —des de la protecció de les minories fins a la divisió de poders— no és només un problema institucional, sinó cultural. Una societat en què amplis sectors senten que la política no els oferix respostes és un terreny fèrtil per a aquells que prometen recuperar una sobirania essencialitzada i excloent. Quan estos actors entren en les institucions, la temptació d’utilitzar-les per a limitar drets, controlar la premsa o pressionar el poder judicial es convertix en programa polític.
Res de l’anterior significa que la democràcia estiga condemnada a sucumbir davant l’ultradreta. Sí que implica, però, assumir amb serietat que la seua presència institucional altera les regles del joc, desplaça el debat cap a posicions cada vegada més extremes i erosiona, pas a pas, les bases normatives que han sostingut les democràcies liberals des de la postguerra. Davant d’este escenari, la complaença és tan perillosa com l’alarmisme. El que es requerix és lucidesa: recordar que la democràcia no es defensa a soles, que les institucions necessiten guardians compromesos i que la pluralitat, lluny de ser un obstacle, és la seua essència més profunda.
