Hi ha projectes que naixen per a executar-se i projectes que naixen per a ser anunciats. El Making of Center que l’empresa Inmoveworld vol alçar a la platja de Gandia fa olor, des de la primera línia, de la segona categoria.

Repassem els números amb calma, perquè els números no menteixen, encara que qui els presenta de vegades compte amb que ningú els revise. L’empresa promet un milió de visitants durant el primer any de funcionament. Un milió. A Gandia. Una ciutat de 83.000 habitants sense connexió ferroviària d’alta velocitat, la projecció externa de la qual descansa, fins ara, en la seua platja. Això equival a 2.800 persones al dia, cada dia, els 360 dies que romandrà obert l’espai. A l’hivern. A l’estiu. Els diumenges. Ploga a càntirs o faça sol.

Per a calibrar la irrealitat d’aquesta xifra n’hi ha prou amb una dada i un parell de comparacions. La dada: l’empresa té un capital social de 3000 euros. Les comparacions:  la Ciutat de les Arts i les Ciències de València —amb una inversió de més de 1.300 milions d’euros, a la tercera ciutat d’Espanya, amb dècades de rodatge i una marca reconeguda internacionalment— atrau entre tres i quatre milions de visitants a l’any. El pressupost del Making of Center és de 29 milions. És a dir, amb menys del 2% de la inversió, Inmoveworld espera aconseguir entre un quart i un terç dels seus visitants. El CosmoCaixa de Barcelona, recolzat per una fundació amb recursos pràcticament il·limitats i ubicat a la ciutat més turística d’Espanya, va necessitar dècades per a consolidar el seu milió anual. Ací es promet en el primer any. i 80 llocs de treball fixos —els mateixos que genera un supermercat mitjà— i d’unes projeccions que no resistirien un escrutini de quinze minuts per part de qualsevol estudiant d’economia. Per a rematar la fantasia, es dona per fet que els arquitectes que duran a terme el suposat projecte són els mateixos que van redissenyar el Santiago Bernabéu. ¿Es pot ser més grotesc?

El moment de l’anunci no és innocent. A menys d’un any de les pròximes eleccions municipals, aquest tipus de projectes compleix una funció precisa: generar titular, fotografia amb maqueta i sensació de dinamisme sense que res obligue encara a res. Mentrestant, la parcel·la existeix, la tramitació avança i el projecte «es troba en fase de tramitació». Que és exactament la fase en la qual resulta més difícil que algú el pare.

Gandia mereix un debat seriós sobre el seu model de ciutat, sobre la diversificació econòmica més enllà de l’estiu i sobre l’ús del sòl públic. El que no mereix és que aquest debat se substituïsca per una presentació de PowerPoint amb renders bonics i un milió de visitants inventats.

Perquè quan el fum preelectoral desaparega —i sempre desapareix—, ja no quedarà res.