Durant dècades se’ns va dir que els partits polítics eren instruments de representació ciutadana. Vehicles imperfectes, sí, però necessaris per traslladar la voluntat popular a les institucions. A Gandia, tanmateix, fa temps que PP i PSOE deixaren de semblar organitzacions polítiques connectades amb la societat civil per a convertir-se en estructures autònomes de poder, franquícies electorals la finalitat principal de les quals ja no és representar la ciutadania, sinó garantir la supervivència d’aquells que viuen d’elles.
La política local s’ha professionalitzat fins a extrems impúdics. Guanyar les eleccions és important, però perdre-les tampoc resulta dramàtic si es conserva un escó, una assessoria, una dedicació exclusiva o qualsevol racó administratiu des d’on continuar orbitant al voltant del pressupost públic i, en els casos més prominents, si s’obri una porta giratòria. El polític municipal actual ja no s’assembla al ciutadà que temporalment feia el salt a la política. S’assembla molt més a un funcionari de partit que depèn exclusivament de l’estructura política que el sosté, i poques vegades aquesta transformació ha sigut tan evident com en la Gandia actual.
Només cal observar els dos grans blocs polítics de la ciutat i qui els dirigeix. PP i PSOE mantenen la teatralització habitual de l’enfrontament públic, però comparteixen molt més del que admeten. Comparteixen llenguatge, formes, estètica comunicativa i fins i tot prioritats. Els tòpics substitueixen el pensament. El màrqueting substitueix la ideologia. I la política es redueix a una gestió tecnocràtica i demoscòpica del poder on allò important és en primer lloc conservar posicions. En el fons, els dos partits s’han convertit en organitzacions extraordinàriament semblants.
José Manuel Prieto representa perfectament aquesta mutació del PSOE que hui el fa indistingible d’un partit de dretes. La seua trajectòria política no naix del carrer, ni del teixit associatiu, ni del món professional alié a l’administració. Naix de l’aparell. D’allò que Orengo anomena, inclús en públic, “el clan”. El seu ascens respon a la lògica interna de l’estructura socialista indígena, on la fidelitat orgànica pesa més que qualsevol altra consideració. Amb el temps, a més, l’actual alcalde ha acabat abraçant un model polític cada vegada més desideologitzat i populista: grans anuncis, apel·lacions constants a l’orgull local i una estratègia comunicativa basada en l’autopromoció permanent. Lluny de representar una corrent política d’esquerres, Prieto ha assumit bona part dels codis tradicionals del poder conservador municipal, començant per exhibir obertament un confessionalisme institucional contrari a qualsevol plantejament progressista.
La regressió del socialisme local resulta ja difícil d’ocultar i amb prou faenes difereix del que podria formular qualsevol candidatura del PP. El resultat és un estrany espai polític on les diferències ideològiques reals esdevenen quasi invisibles i la teatralització de la vida pública ha substituït la confrontació d’idees i propostes. En realitat, la “moderació” de Prieto és tan de dretes com per a haver-li permés no demanar mai la dimissió de Mazón (probablement ha sigut l’únic alcalde del PSOE que no ho ha fet) ni tampoc actuar com un polític amb idees d’esquerres. Prieto –el home de les misses, les processons i les tradicions– ha submergit la ciutat en una atmosfera confessional digna de la dreta més extrema, ha atorgat poder a les faccions locals ultres de l’església catòlica i ha decretat el destí religiós de la ciutat amb una supèrbia digna dels seus adversaris polítics.
Però el PP tampoc ofereix una alternativa substancialment diferent, de caràcter liberal, i continua lligat a una visió de la política que ja era vella en temps de Torró. La insistència de Soler a vincular el seu projecte a l’herència política (i econòmica) d’Arturo Torró revela fins a quin punt el partit continua atrapat en les dinàmiques del passat, fins al punt de reivindicar els anys de govern del PP que portaren a la fallida el consistori, mentre el PSOE atribueix al PP la totalitat del deute, com si la seua pròpia responsabilitat en l’endeutament de la ciutat mai no hagués existit. Mai ha hagut un debat públic sobre el deute digne de eixe nom ni cap dels dos partits ha assumit la seua responsabilitat en la fallida econòmica de la ciutat.
Però l’afinitat essencial entre ambdós blocs s’observa clarament en la dependència absoluta de les estructures partidistes. Dos figures modelades íntegrament dins de la maquinària orgànica dels seus partits des de la més extrema joventut, no s’han dedicat mai a cap altra activitat que no siga la política i que no pensen abandonar-la com a font d’ingressos fins a la jubilació. Cap dels dos encarna la irrupció de la societat civil en política. Ambdós són producte de l’aparell. La pregunta resulta inevitable: què representen realment?
Certament, no una ciutadania cada vegada més precaritzada, desconnectada i escèptica que sobreviu lluny dels despatxos institucionals. Ni tan sols aquella classe mitjana professional que observa amb una distància creixent una elit política la principal experiència laboral de la qual consisteix precisament a gestionar la seua pròpia permanència en política. Representen, sobretot, la classe política mateixa.
Una classe política local que ha desenvolupat interessos propis, codis propis i mecanismes d’autoprotecció extraordinàriament eficaços. Canvien els discursos, canvien les campanyes i canvien els eslògans, però l’ecosistema segueix intacte: assessors, càrrecs de confiança, estructures subvencionades, comunicació institucional permanent i una xarxa clientelar on la política ja no sembla un servei temporal, sinó una carrera professional de llarga durada. Hui, el sou dels candidats del PSOE i del PP duplica àmpliament el d’un ciutadà mitjà de la seua edat. Per això PP i PSOE s’assemblen tant. Perquè les seues afinitats profundes no són tan ideològiques com estructurals. Ambdós necessiten perpetuar el mateix model. Ambdós depenen del mateix sistema. I ambdós saben que, darrere del soroll i de la bronca prefabricada, pertanyen exactament al mateix món exclusiu, immutable i classista de la política professional.
