La visita de Luis García Montero a Gandia per a alertar contra “les dictadures dels milionaris” hauria resultat molt més convincent si no s’haguera produït en una ciutat on torna a instal·lar-se, a poc a poc, un vell costum espanyol: la censura amable, aquella quasi invisible, sibil·lina, perquè en té prou amb retirar suports, assenyalar autors incòmodes o convertir la cultura en un circuit d’obediències subvencionades.
Mentre al Teatre Serrano es parlava solemnement de llibertat, democràcia i compromís col·lectiu, fora de l’escenari Gandia continua perfeccionant un ecosistema cultural cada vegada més domesticat, on el pensament crític només s’admet quan arriba homologat des de dalt, empaquetat en cicles institucionals i pronunciat per figures prestigioses acuradament seleccionades per a no alterar massa l’ordre domèstic de les coses.
Perquè aquesta és la gran paradoxa de l’esquerra local: organitza conferències contra el poder mentre administra el silenci. Convida intel·lectuals a denunciar les derives autoritàries del neoliberalisme al mateix temps que consolida xicotetes xarxes clientelars on la discrepància es castiga amb exclusió, invisibilitat o veto indirecte. Res de brutal, per descomptat. Tot exquisidament democràtic. El nou autoritarisme ja no crida; somriu, concedeix subvencions i programa taules redones sobre “la responsabilitat de la paraula”.
El problema no és García Montero, la trajectòria intel·lectual del qual resulta respectable fins i tot per a aquells que discrepen d’ell. El problema és l’ús polític d’aquestes figures. “Gandia Pensa” s’ha convertit, en gran manera, en un aparador de legitimació cultural per a un poder municipal que necessita exhibir sensibilitat progressista mentre es lliura dòcilment al tradicionalisme més reaccionari: control del relat social, paternalisme institucional i una concepció ornamental de la cultura. O simplement lúdica, com demostra la iniciativa de fer una cavalcada fallera el 4 de juliol a la platja.
Perquè hui la cultura oficial ja no busca provocar ni incomodar. Busca decorar. Funciona com un ambientador ideològic. Una successió d’actes, cicles i homenatges destinats a projectar la imatge d’una ciutat oberta, moderna i crítica mentre el debat real desapareix sota capes de propaganda amable i buidor intel·lectual.
Resulta especialment revelador escoltar advertiments sobre “la llei del més fort” en un context on bona part de la vida cultural depén precisament de la proximitat al poder polític. I així, mentre García Montero evoca Lorca i el “huracà de monedes furioses”, ací continuem assistint a un altre fenomen potser menys èpic, però igualment corrosiu: l’huracà dels silencis convenients. La por a dissentir. L’autocensura elegant. La sospita permanent sobre qui no participa del guió oficial.
L’esquerra governant sembla haver oblidat que la cultura no consisteix a programar intel·lectuals afins per a fer-se fotografies sota focus amables. La cultura democràtica exigeix conflicte, pluralitat i risc. Exigeix acceptar veus incòmodes, fins i tot hostils. Però per a això caldria confiança en les pròpies idees. I potser ací resideix el vertader problema: ¿té discurs propi l’esquerra local?
