Iván Zulueta (Sant Sebastià, 1943–2009) és una de les figures més lliures i influents del cinema espanyol contemporani. Format entre la pintura, el disseny i el cinema, va construir una obra breu però decisiva, on el pop, el terror, la música i la cultura de masses es barregen amb una sensibilitat única: inquieta, elèctrica i profundament personal.
La seva pel·lícula fonamental és Arrebato (1979), un culte absolut sobre la fotografia, la droga, la creació i una càmera que sembla devorar la vida de qui la fa servir. Però Zulueta també és l’autor de curts extraordinaris com Masaje (1972), on converteix la televisió del tardofranquisme en un bombardeig de flaixos i imatges oficials, o Un, dos, tres, escondite inglés (1969), una comèdia pop, musical i clandestina feta amb amics i molt pocs mitjans.
El cinema de Zulueta no explica tantes històries com provoca estats. Treballa amb el muntatge ràpid, la repetició, el desig i la pulsió de la imatge; fa servir la pantalla com un espai on la realitat es deforma, s’accelera i es torna perillosa. És un cinema sobre mirar: sobre el plaer i el vertigen de mirar, i sobre el perill que la imatge ens capturi.
Molt per davant del seu temps, Zulueta va anticipar sensibilitats que després serien centrals en el vídeoart, el cinema underground i la cultura visual contemporània. La seva obra és petita en extensió, però enorme en irradiació: pocs cineastes han sabut fer que tres minuts, una canço o una fotografia es converteixin en una experiència tan intensa.
