Què passa quan hi ha una catàstrofe i qui governa no n’assumix cap conseqüència? Ho hem pogut veure fa poc més d’una setmana, quan la dana Adam va descarregar a la Safor i a la Marina Alta més de 600 litres per metre quadrat. Esta vegada el balanç va ser molt menor, però la pregunta continua oberta dos anys després del 29 d’octubre de 2024.
La resposta, de moment, és que no passa res. Carlos Mazón va dimitir, sí, però va conservar l’acta de diputat i, amb ella, l’aforament. La jutgessa de Catarroja va demanar al TSJCV que el poguera investigar, i el tribunal ho va rebutjar per unanimitat al març i ho va ratificar a l’abril. La Fiscalia tampoc veia indicis suficients. Cal dir-ho clar: és una decisió judicial, i no es pot atribuir a cap partit.
Però hi ha una impunitat que no depén dels jutges, i és la política. Va ser la majoria de PP i Vox la que va tombar a les Corts la proposta que demanava la dimissió de Mazón. Va ser eixa mateixa majoria la que va controlar i va acabar tancant la comissió d’investigació de la dana. I va ser el PP qui va decidir esperar el TSJ abans de demanar-li l’acta, en compte de preguntar-se si algú que havia de respondre davant de la ciutadania podia seguir asseient-se als escons.
Eixa és la complicitat que importa. No fa falta que un tribunal condemne ningú perquè un Parlament faça el seu treball: demanar explicacions, fixar responsabilitats polítiques, exigir que qui va fallar no continue com si res. Quan la majoria prefigura el resultat abans d’investigar, el missatge és que, en este país, la responsabilitat política és opcional.
Mentrestant, les famílies continuen anant a les manifestacions, a les comissions i als jutjats. Són elles, i no les institucions, les que mantenen viva la memòria.
Ara tenim una altra dana a la Safor, i no podem tornar a fer la mateixa pregunta amb la mateixa resposta. Perquè quan la catàstrofe no té cost per a qui ha de decidir, el cost el paguen sempre els mateixos: els qui es queden esperant una alerta, una explicació o una disculpa que no arriba.
