No sembla que Donald Trump siga molt aficionat als llibres d’història, així que no crec que sàpiga el que li va ocórrer a Napoleó a Waterloo. Si ho sabera, no pararia de tenir malsons amb això.

L’economista Blair Fix va publicar al maig de 2026 un article que desfà el mite del poder militar nord-americà. El seu títol (traduït: El negoci de la guerra i el mal mesurament del poder militar) ho diu quasi tot: l’exèrcit dels Estats Units ha deixat de ser una màquina de guanyar guerres perquè s’ha convertit en una de generar beneficis financers. I quan Fix va buscar un referent històric per a il·lustrar aquest trànsit, no va triar Vietnam ni l’Iraq. Va trobar Napoleó.

«L’economista Michael Hudson compara les armes que fabriquen els Estats Units amb un Rolls-Royce: serveix per a anar a la feina, però a un cost prohibitiu»

La comparació no és gratuïta. Napoleó va construir el major aparell militar que Europa havia conegut, el va finançar amb deute i conquestes, i el va administrar com un instrument de poder personal més que com una eina al servei d’una estratègia sostenible. El resultat va ser Waterloo: no sols una derrota puntual, sinó el col·lapse d’un model que havia confós l’aparença del poder amb la seua substància. Fix argumenta que els Estats Units porten dècades recorrent aquest mateix camí. Gasta cada any més, però si es mesura bé, el seu pes no és el que aparenta. Segons els càlculs de Fix, el seu poder adquisitiu global en termes relatius se situa ara en tan sols el 4% del seu màxim assolit durant la Segona Guerra Mundial. I el més revelador: aquesta xifra monetària probablement sobreestima el poder militar real, perquè una part creixent d’aquesta despesa no compra capacitat combativa, sinó rendibilitat per als accionistes dels grans contractistes de defensa. L’economista Michael Hudson compara les armes que fabriquen els Estats Units amb un Rolls-Royce: serveix per a anar a la feina, però a un cost prohibitiu. Altres països, com ha posat de manifest la recent guerra a l’Iran, les fabriquen més barates i operatives —perquè no busquen alimentar el negoci financer— i amb elles poden neutralitzar o destruir sistemes d’armament nord-americans enormement més cars gastant molt menys diners.

«Els imperis en declivi sempre actuen igual. Com més insegurs estan del seu poder real, més necessiten monumentalitzar-lo»

El que sorprèn del cas és que, encara que l’anàlisi de Fix és original, brillant i rigorós, en realitat ve a confirmar el que el mateix president Trump va reconéixer al gener de 2026. En la seua Ordre Executiva 14372 per a donar prioritat al personal militar en la contractació de defensa ho afirma sense matisos: «Després d’anys de prioritats equivocades, els contractistes de defensa tradicionals s’han vist incentivats a prioritzar la rendibilitat per als inversors per damunt de les forces armades de la nació (…) Nombrosos contractistes de gran mida, alhora que incompleixen els seus contractes actuals, busquen contractes nous i més lucratius, recompres d’accions i dividends excessius per als accionistes, a costa de la capacitat de producció, la innovació i la puntualitat en els lliuraments».

I no deixa de ser igualment significatiu que, mentre Fix publicava la seua anàlisi, Trump mostrava els plànols d’un arc del triomf de 75 metres d’altura, el major del món, que pensa construir, coronat per una figura alada amb torxa i flanquejat per àguiles i lleons daurats, davant del Memorial Lincoln a Washington. Tal com va reconéixer el mateix Trump, a imatge i semblança de l’Arc de Triomphe parisenc encarregat per Napoleó el 1806, en el moment de la seua màxima il·lusió imperial.

Els imperis en declivi sempre actuen igual. Com més insegurs estan del seu poder real, més necessiten monumentalitzar-lo, mentre que les potències en fase d’apogeu genuí no necessiten mai proclamar-lo en pedra i or. Ho demostren amb fets.

El Waterloo de Donald Trump

El president dels Estats Units va anunciar i va celebrar l’acord preliminar de pau del passat 14 de juny de 2026 amb l’Iran com una gran victòria. Però qui el llija amb mínim detall ha d’arribar a una conclusió diferent.

Els Estats Units havien exigit al març que l’Iran desmantel·lara les seues tres principals instal·lacions nuclears, posara fi a l’enriquiment d’urani en sòl iranià, suspenguera el seu programa de míssils balístics i garantira la reobertura total de l’Estret d’Ormuz.

El que conté el memoràndum signat és una altra cosa: el programa nuclear no es desmantella; l’urani enriquit existent es diluirà en sòl iranià sota supervisió de l’AIEA, i les activitats d’enriquiment es discutiran en el marc de l’acord final; l’Iran conserva les seues instal·lacions i l’enriquiment es negocia, no s’elimina; no hi ha cap menció als míssils; els Estats Units es comprometen a alçar totes les sancions i a desenvolupar un pla de reconstrucció econòmica per a l’Iran valorat en almenys 300.000 milions de dòlars, amb tots els permisos i llicències necessaris per a les transaccions financeres; l’Iran es compromet a garantir el pas lliure de vaixells comercials sense cobrar taxes tan sols durant 60 dies; els Estats Units no hi tindran sobirania i acorden retirar les seues forces de la proximitat de l’Iran en un termini de 30 dies després de la conclusió de l’acord final. I les dues cireres del pastís. Una, el punt 14 que estableix que l’acord requereix aprovació del Consell de Seguretat de l’ONU, la qual cosa atorga a Moscou i Pequín vet efectiu sobre el resultat. La potència que va declarar la guerra unilateralment necessita l’aval dels seus adversaris estratègics per a tancar-la. L’altra perla, que Israel queda fora de joc, en no aparéixer com a actor determinant en l’arquitectura final de l’acord.

El que ha signat Trump no és l’acta d’una victòria. En la pràctica equival al reconeixement d’una derrota negociada.

El fracàs militar dels Estats Units a l’Iran no ha sigut tan clar com la derrota de Napoleó a Waterloo. I, òbviament, no suposa la seua seu fi com a potència imperial, com Waterloo tampoc va ser el final immediat del poder francès. Simplement va marcar el final de la seua forma d’exercir el poder, la creença que la voluntat del líder i la mida dels seus exèrcits basten per a tòrcer la història.

Per això és acceptable dir que Trump s’enfronta al seu moment Waterloo. El memoràndum del 14 de juny certifica que la potència que va anar a la guerra per a demostrar el seu domini absolut l’ha hagut de concloure demanant permís al Consell de Seguretat d’unes Nacions Unides amb les quals fa uns mesos volia acabar a base de no contribuir al seu finançament.

És sabut que els imperis no respecten els acords que signen en declivi i els Estats Units no seran l’excepció. Però, de moment, el que ha ocorregut a l’Iran revela que Washington ja no disposa de la capacitat d’imposar unilateralment la seua voluntat com va fer durant dècades i que la conversió del seu complex militarindustrial en un negoci financer està començant a traduir-se en límits geopolítics visibles que poden resultar-li molt prompte demolidors.