Ha començat oficialment la campanya del 29-N. Com sostenia Joan del Alcàzar recentment en un article publicat en aquest mitjà, no estem davant d’unes eleccions generals corrents, sinó davant d’una convocatòria extraordinària. Per primera vegada en molt de temps, les urnes tornaran a enfrontar dos blocs polítics amb projectes i principis profundament allunyats. Una confrontació que va més enllà de l’alternança habitual entre partits i que afecta directament el model de societat i els fonaments democràtics sobre els quals s’ha construït la nostra convivència durant quasi mig segle.
No estem davant d’unes eleccions generals corrents, sinó davant d’una convocatòria extraordinària
En un dels blocs trobem una dreta escorada cap a posicions reaccionàries. Un Partit Popular més radicalitzat que mai, que ha anat abandonant qualsevol pretensió de representar una dreta liberal i europeista per a acostar-se als postulats de Vox, fins al punt de compartir bona part del seu discurs i de les seues propostes polítiques. I al seu costat, una ultradreta que –amb el suport de les principals elits econòmiques, mediàtiques i de poder– ha deixat de ser una força marginal per a convertir-se en una peça determinant de la política espanyola.
En el bloc contrari se situen el PSOE i un conjunt de forces polítiques que, més enllà de les seues diferències ideològiques, comparteixen una posició de resistència davant de l’avanç reaccionari. Ací convé fer una distinció important: no tots aquests partits són d’esquerres. Formacions com el Partit Nacionalista Basc o Junts representen tradicions polítiques i sensibilitats clarament conservadores, però refractaries al nacionalisme nostàlgic que defensa el bloc de la dreta espanyolista.
Cal una mobilització democràtica àmplia i activa, capaç d’actuar com un revulsiu davant de l’amenaça involucionista
El que està en joc el 29-N és, en bona mesura, la confrontació entre els principis democràtics que sustenten els estats del benestar construïts després de la Segona Guerra Mundial i un corrent reaccionari que hui troba referents i aliats en el trumpisme i en altres moviments autoritaris d’abast internacional. Un corrent que qüestiona consensos democràtics, drets conquerits i valors que durant dècades semblaven fora de discussió, com s’ha pogut constatar en els insults i les desqualificacions adreçats als sindicats el dia de la vaga, no sols llançats per part de Vox, sinó també des d’un PP que ha assumit el seu estil intimidatori i barroer de fer política.
Per això, les pròximes eleccions no es poden afrontar com una cita electoral més. Cal una mobilització democràtica àmplia i activa, capaç d’actuar com un revulsiu davant de l’amenaça involucionista. No es tracta únicament de guanyar unes eleccions o d’impedir que governe una determinada formació política, sinó de defensar els principis, els drets i les llibertats que han fet possible la nostra convivència democràtica durant quasi cinquanta anys. Perquè el que està en joc no és només qui governa, sinó també quina societat volem preservar o destruir.
