A finals d’octubre, Gandia va rebre en dipòsit un quadre del Museu Nacional del Prado que es va presentar com un fet cultural extraordinari. Per a l’alcalde i la regidora de Cultura, Balbina Sendra, havia arribat a la ciutat «una meravella». Però convé baixar a la realitat des dels núvols de l’autocomplaença institucional.
Una còpia menor
El que va rebre Gandia el mes passat és San Francisco de Borja, un oli pintat cap al 1878 per Francisco Díaz Carreño, artista secundari de l’academicisme espanyol. No és un original, sinó una còpia d’un retrat del sant de 45 × 35 centímetres, de rellevància artística molt discreta, que el Prado tenia als magatzems i que mai hauria «vist la llum» al museu madrileny. Té un cert interès local per la vinculació del sant amb la ciutat, però això no lleva que l’operació s’haja gestionat i presentat amb un excés de triomfalisme i opacitat.
Retòrica de campanar
L’alcalde, José Manuel Prieto, va afirmar que «és importantíssim que el Prado estiga a Gandia» i va parlar d’una «aliança forta» que «ens situa i ens referencia dins de la Comunitat Valenciana», perquè «hi ha molt poques ciutats que tinguen obres del Prado en dipòsit». Aquesta verbositat resulta absurda davant la importància real d’una còpia que, llevat del vessant burocràtic, en cap cas pot representar la pinacoteca madrilenya.
Negociació i costos, desconeguts
Se sap molt poc dels termes de l’acord. No s’han fet públiques les condicions del dipòsit, ni la durada, ni les obligacions de conservació i seguretat que assumeix la ciutat, ni qui va decidir la ubicació. Tampoc no se sap si el Prado ha demanat contrapartides. L’Ajuntament s’ha fet càrrec de la restauració i el trasllat, però no ha informat de les despeses de l’operació.
Un museu en mans de l’Església
El quadre s’exposa ara al Museu de les Clarisses, un edifici municipal la gestió del qual l’Ajuntament va cedir a l’Arquebisbat de València mitjançant un conveni signat el març del 2018. La cessió es va produir després que, el 2016, les obres exposades, propietat de l’Església, desaparegueren de l’edifici, fet que va deixar la ciutat sense museu durant tot eixe període.
Tot i que el consistori va arribar a amenaçar de portar el cas als tribunals, finalment va cedir a les pressions eclesiàstiques perquè les obres pogueren tornar a l’edifici municipal i el museu no desapareguera. A més d’assumir-ne la restauració i cedir-ne la gestió a l’Arquebisbat, l’Ajuntament va començar a pagar a l’Església 30.000 euros anuals, sense que se’n conega cap contraprestació ni contrapartida. Des d’aquesta privatització de facto, l’opacitat ha sigut total, sempre amb el consentiment consistorial: des de fa vuit anys no es coneixen quants visitants ha rebut el museu local, ni el seu futur, ni si té projectes. L’Ajuntament tampoc no sembla haver exigit, a canvi de tants recursos invertits, cap competència per a supervisar-ne el funcionament amb un criteri mínim d’eficiència o d’objectius culturals. Ara el Museu de Santa Clara acull amb gran pompa aquest quadre menor, sense que se sàpiga tampoc per què.
Posada en escena municipal
Aquest és el context real en què va arribar a Gandia la «meravellosa» còpia de Francisco Díaz Carreño: un museu gestionat per l’Església i subvencionat per l’Ajuntament acull una obra menor, restaurada i traslladada amb diners públics, mentre l’alcalde i la regidora presenten l’operació com un èxit de gestió, amb l’inevitable vídeo propagandístic a les xarxes. Tots dos, ja habituats a actuar com a parella escènica, fan gala d’una emoció incontenible, com si la ciutat haguera rebut no una peça de valor testimonial, sinó l’original de La Gioconda. La solemnitat institucional i els esclats d’entusiasme que han envoltat la recepció del retrat del sant contrasten amb el seu valor artístic, en una pràctica habitual del govern: presentar com a esdeveniments «de referència» actuacions d’escassa importància real.
Retre comptes
Que la ciutat vulga tindre més patrimoni, per modest que siga, és comprensible. Però la transparència no és opcional. Abans de caure en gestos hiperbòlics, totalment fora de lloc, caldria haver fet públic l’acord amb el Prado, el cost total de l’operació i el futur del conveni vigent amb l’Església, si té data de caducitat o si, com tot indica, està destinat a ser etern. La falta de transparència habitual no convida a l’optimisme.
