Joan del Alcàzar, historiador i professor durant més de quaranta anys en la Universitat de València, repassa l’actualitat política en esta entrevista. Parla d’Amèrica Llatina, d’Europa i d’Espanya, i també del País Valencià i de l’educació. Hi analitza el paper dels Estats Units, l’avanç de les dretes, l’estat de les esquerres i què es juga la democràcia en les eleccions del 29N.

Coincideix amb la visió del sociòleg Ulrich Beck que vivim una metamorfosi estructural? Com interpreta este nou des-ordre mundial?

Jo entenc que metamorfosi no és altra cosa que un canvi en profunditat. Vivim en un escenari geopolític que no havíem previst. Ara estem en una etapa de populisme il·liberal comandat pel trumpisme, que és prou més que la figura de Donald Trump.

Es tracta d’una nova revolució conservadora?

No, no ens enfrontem a una mena de nova revolució conservadora, sinó a l’intent d’imposar una forma d’organització social, econòmica i cultural que és molt més regressiva, més salvatge, fins i tot més cruel.

Es pot fer-li front?

Per suposat que podem fer-li front. De la capacitat que tinguem els i les demòcrates per a enfortir les institucions que sustenten la democràcia dependrà l’èxit o el fracàs en la lluita contra el populisme il·liberal i selvàtic.

Què cal perquè eixes institucions funcionen?

Per a mi, això passa perquè la democràcia tinga eficàcia social, és a dir, que siga capaç de redistribuir la riquesa, que atenga i solucione els assumptes vitals de la ciutadania.

Quin condicionant històric pesa sobre la realitat llatinoamericana i com ha canviat la relació amb els Estats Units?

Sempre hi ha hagut un fort condicionant de la realitat llatinoamericana que és el gran i sovint desagradable i hostil veí del nord, els Estats Units. En l’actualitat, el model de relació ha experimentat un gir dràstic cap a una diplomàcia transaccional i coercitiva, allunyada d’un multilateralisme respectuós.

Quines són les prioritats actuals de Washington al continent?

Sota un enfocament sovint qualificat de reinterpretació punitiva de la Doctrina Monroe (ara parlen de la Doctrina Donroe, per Donald Trump), les prioritats de Washington al continent s’articulen al voltant de la coacció comercial i aranzelària, la contenció migratòria, la seguretat i, finalment, la disputa hegemònica amb la Xina.

Cap a on ha girat Amèrica Llatina?

Es pot dir que Amèrica Llatina ha girat inequívocament cap a la dreta i, encara més, cap a l’extrema dreta. Això és evident a l’Argentina de Milei, la Colòmbia de De la Espriella, el Xile de Kast, el Perú de Fujimori, El Salvador de Bukele, i altres com Equador, Hondures, Paraguai.

Quin paper hi juga la violència urbana?

La lluita contra la violència urbana és una bandera de fort tiró electoral de l’extrema dreta, que proposa mesures dràstiques i neutralitzadores dels delinqüents, sovint lligats al narcotràfic i la industria del crim. 15 de les 20 ciutats més violentes del planeta, mesurada la violència per homicidis per cada 100.000 habitants, estan en Amèrica Llatina. Aquest és un problema que fa anys que el Latinobarómetro assenyala com una fallida important de la democràcia llatinoamericana;
una realitat que genera pèrdua de compromís i de múscul democràtic.

Resulta d’una transcendència extraordinària que Lula da Silva haja aconseguit vèncer en les eleccions presidencials al candidat Bolsonaro

Quin significat té la victòria de Lula al Brasil?

Resulta d’una transcendència extraordinària que Lula da Silva haja aconseguit vèncer en les eleccions presidencials al candidat Bolsonaro. És una victòria dels i les demòcrates brasilers. Crec que l’electorat brasiler ha votat per Lula per a que lidere a tots els demòcrates brasilers, no sols els lul·listes.

Fins a quin punt la Rússia de Putin obliga la UE a reinventar-se?

Entenc que l’agressiva política de Moscou, de la mà de Vladimir Putin, ha rebentat algunes costures de la Unió Europea, des de les energètiques a les de seguretat militar.

Quin lloc ocupa Europa al món actual?

Europa és, com més va més, un actor que perd presència en el tauler internacional. Si Europa actuara unida seria una potència en qualsevol dels sentits, però la Unió té massa veus, massa solistes, massa interessos discrepants i sovint contradictoris. Això la condueix a la irrellevància. La manca de resposta al genocidi en Palestina n’és una bona prova del que dic.

Representa l’avanç de l’extrema dreta un canvi d’època? Està fent l’esquerra europea el que deu?

En aquests moments el gir cap a les opcions d’extrema dreta és innegable. Crec que l’esquerra europea viu hores baixes, massa baixes.

Per què part dels votants d’esquerres ha passat a la dreta més extrema?

Sovint eixes esquerres han caigut en particularismes incomprensibles per a amples capes ciutadanes, han fet bandera d’algunes causes nobles però molt minoritàries i, en paral·lel, han permés que una bona part dels seus votants potencials hagen arribat a la conclusió de que els seus problemes concrets i tangibles no entraven en l’agenda dels polítics d’esquerra que volien representar-los. Això per no parlar dels episodis de corrupció.

Què ofereixen les dretes extremes?

Les dretes extremes ofereixen el que Zygmunt Bauman va etiquetar com a retropia. S’idealitza un passat, de forma absurda fins i tot, en el nostre cas el franquisme, i es proposa tornar a les velles seguretats inventades a l’efecte.

Una recreació que falsifica el que va ser el franquisme està tenint èxit

Com s’explica que una part dels espanyols considere bo el franquisme?

Una recreació que falsifica el que va ser el franquisme està tenint èxit, efectivament. Crec que n’hi ha un substrat que no contemplem adequadament que és l’existència d’un fort nacionalisme espanyol que no és reconegut com a tal ni pels que el comparteixen, en la mesura que ells i elles en diuen patriotisme.

Com encaixa la plurinacionalitat en tot això?

Espanya és plurinacional, agrade més o agrade menys, i a les dretes espanyoles no sols no les agrada gens, sinó que són obertament bel·ligerants fins i tot contra el Títol 8é de la Constitució que diuen venerar.

Quin ús fan les dretes del separatisme?

Les dretes d’abast estatal, com ara el PP i VOX, utilitzen amb habilitat el fantasma del separatisme basc o català, especialment el segon, com a eina de cohesió del seu electorat i més enllà.

Ens enfrontem als vells fantasmes reaccionaris o a un fenomen nou?

Eixes dretes, cada cop més constituïdes en una formació política de facto a la que podem dir PPVOX, han abraçat el corrent internacional que anomenem trumpisme. El posfeixisme, amb el contingut d’Enzo Traverso, avança amb eixa confluència i cada cop és més agressiu, més desqualificador i, fins i tot, més deshumanitzat.

Què caldria esperar del proper 29N?

Veurem què passa el proper 29N, però seria desitjable alguna cosa pareguda al que ha ocorregut a Brasil, on els demòcrates van acudir massivament a les urnes no tant a donar suport a un candidat sinó a donar consistència i suport a la democràcia front als que volen desnaturalitzar-la i eliminar-la per, diuen, obsoleta.

Com observa l’estat de les autonomies després de més de quatre dècades?

L’Estat de les Autonomies va ser una resposta de compromís davant l’existència d’unes realitats nacionals potents com la basca i la catalana a les que, des de l’Estat, calia perimetrar. Davant d’això, cafè per a tots.

Què continua pendent al País Valencià?

Encara no hem estat capaços de posar-nos d’acord ni amb el gentilici que ens identifica, ni amb la bandera que ens representa, ni amb la denominació del territori, ni en quina és la llengua que parlem. Assignatures pendents? Doncs eixes: conformar un país i una ciutadania identificable i identificada.

Què passarà si no s’aconsegueix?

Si no ho aconseguim, i no portem traça de fer-ho, no passarem de ser una regió espanyola més, amb els seus petits particularismes, alguns poc més que folklòrics, però poca cosa més.

En l’àmbit educatiu, quin futur vaticina per a la història i les humanitats?

Estic encara massa en contacte amb la realitat educativa en general, i amb la història i les humanitats en particular. No soc optimista, certament, molt al meu pesar.

Quina ha de ser la finalitat de l’educació?

L’educació ha de ser crítica i problematitzadora per als estudiants, no pot perseguir exclusivament una transferència de coneixements. L’educació és, crec, l’ítem de despesa que un país hauria de privilegiar, perquè no és despesa sinó inversió.

Què cal fer amb el professorat?

Cal apostar decididament pel professorat, des de l’escoleta a la Primària, a la Secundària i a la Universitat. Parle de salaris, sí, però també de ratios, de mitjans i, potser un intangible: de la dignificació de la figura professoral.

I els estudiants, en quin context viuen?

Els estudiants no són marcians. Són persones que viuen a una societat en la que els salaris són sovint insuficients per al cost de la vida; una societat en la que és quasi impossible posar en marxa un projecte de vida atesa la realitat de l’habitatge. Una societat que ni premia ni fa bandera de l’estudi i de l’esforç i, paral·lelament, genera i admira uns referents socials de més que discutible idoneïtat per a eixa joventut.