Davant del quiosc que feia de cartellera cinematogràfica, a l’inici d’un Passeig sense vehicles, veiem el bar amb el nom de la ciutat en el frontispici. Parlem de finals dels 50 i principi dels 60, quan el Bar Gandia era una institució i no sols per a fer-se l’aperitiu en una de les taules del carrer, costum dominical obligat per a la gent de bé després de complir amb la missa de 12. Per les vesprades aquell local al qual s’accedia baixant dos escalons, es convertia en el centre de reunió dels futbolers, dels que apostaven a la quiniela i, de manera particular, dels seguidors del CF Gandia, que en aquells anys era la major part de la població masculina de la ciutat, perquè, junt al cine, es tractava de les escasses activitats d’oci de què hom disposava. Un dels cambrers, perfectament uniformat amb americana blanca i corbata negra, es dedicava a actualitzar en temps real els resultats dels partits en la pissara gegant del bar, gràcies a la informació telefònica que li proporcionava algun voluntariós seguidor desplaçat. Era una mena de pàgina web de l’època que, quan el Gandia jugava fora, sense retransmisions de ràdio ni televisió, era l’única manera de conéixer els marcadors. Els gandians seguien atents entre cafés i conyacs, asseguts a les taules de marbre o simplement com a espectadors aguaitant des de la porta aquella pissarra amb crits d’alegria o decepció, segons fora el resultat.
Bar Gandia, 1960. Fotografia: col·lecció Lluís Romero
