Quan la Mildred fa de cangur per als Fourmile, els records li tornen a la memòria: sempre li hauria agradat tindre un fill propi. Encara que a ella i en George ja se’ls ha passat l’arròs, la idea d’adoptar-ne un li sembla una bona manera de recuperar aquell somni. El primer pas és convèncer en George, que no acaba de veure-ho clar; el segon, molt més difícil, és persuadir l’agència d’adopció que ells poden ser uns pares ideals. Perquè, si alguna cosa ens ensenya aquest capítol, és que ser pare no és només voler-ho: també cal saber-ho fer.

La Mildred es mostra com la mare perfecta: ordenada, afectuosa i preparada. En George, en canvi, s’esforça, però la seua matusseria i el seu desvergonyiment no ajuden gens a transmetre confiança. Mentre ella somia amb bressols i nens, ell encara intenta entendre com es canvia un bolquer. Al capdavall, la qüestió no és si els Ropper poden ser uns pares ideals, sinó si en George és capaç de sobreviure a una tarda amb un nen —i si la Mildred és capaç de sobreviure a en George.