Cada dia estem veient en les xarxes socials com molts ciutadans i ciutadanes de bona fe reprodueixen mentides insidioses que escampen el PP i VOX. Una de les més repetides és l’afirmació de que nosaltres anàrem com emigrants a altres països amb papers i treball acordat previament; o que la crisi de Ceuta és una invasió. I tot això es publica sense fer cap verificació o consulta.

L’emigració a Amèrica, una migració massiva i espontània

Primer, la crisi migratòria que va sacsejar Espanya a finals del segle XIX i principis del XX, causada per la fil·loxera i que va portar molts ciutadans a Amèrica, no estava regulada per contractes laborals anteriors ni requeria l’aprovació formal d’una feina abans de marxar. Va ser un fenomen de migració massiva, espontània i lliure. En lloc de contractes governamentals o empresarials anteriors, la força motriu de la migració eren les xarxes migratòries informals: familiars o veïns ja establerts en països com l’Argentina, Cuba o Brasil escrivien explicant les oportunitats o enviant diners pel bitllet. El treball s’trobava a l’atzar, ja que en arribar a ports americans (Buenos Aires, Nova York o l’Havana), els emigrants anaven a hotels d’immigrants o centres regionals (centres gallecs, asturians o riojans) que els ajudaven a buscar qualsevol feina disponible immediatament. Hi va haver casos específics, especialment al Brasil, en què el govern brasiler va finançar el pas de famílies senceres per substituir la mà d’obra esclava a les plantacions de café. Això es coneixia com a immigració subvencionada. Tot i que hi havia un compromís de treballar en l’agricultura a l’arribada, això no significava un contracte laboral regulat amb un salari i condicions prèviament establertes a Espanya, cosa que sovint conduïa a situacions molt dures de semiexplotació.

L’exili de la guerra civil

La guerra civil i la seua fi van provocar l’emigració de més de mig milió d’espanyols que van fugir de la repressió i la fam. França, Sudamèrica, principalment Mèxic i Argentina, van ser els seus destins majoritaris. Alguns dels qui van emigrar a França s’hi van quedar i van lluitar contra el nazisme, mentre d’altres, en ser envaïts pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i perseguits per la Gestapo i la policia franquista, marxaren cap a Amèrica. En lloc de papers en la maleta s’emportaren la seua angoixa i desesperació.

L’emigració a Europa dels anys 60

El cas de l’emigració espanyola a Europa dels anys 60 combinava dues realitats: hi havia canals oficials amb contractes i acords, però una gran part dels viatges es feien de manera irregular i sense contracte previ. Pel que fa al canal regular i assistit, es realitzava a través de l’Instituto Español de Emigración (IEE), el qual establí acords laborals amb països com ara Alemanya, Suïssa, França i Bèlgica per enviar treballadors que cobriren la manca de mà d’obra al nord i centre d’Europa. Aquest organisme oficial coordinava les eixides legals, el transport i la paperassa, publicava guies i gestionava visats de treball, i centenars de milers de persones van marxar amb una feina garantida mitjançant contractes anuals o estacionals. Per altra banda, a través del canal irregular i espontani es va emigrar sense papers ni contracte previ. Diverses investigacions històriques indiquen que aproximadament la meitat dels espanyols que van marxar en aquella dècada ho van fer al marge de l’IEE. Això va ser a causa de l’«efecte d’atracció»: molts d’ells inicialment viatjaven com a turistes o creuaven fronteres sense contractes signats des d’Espanya per tal de buscar feina directament en fàbriques o en el camp, impulsats per familiars o coneguts ja instal·lats en diversos països europeus, el fenomen conegut com Vente a Alemania, Pepe!. També hi influïen la flexibilitat i la burocràcia, perquè part de la població va triar la via no oficial per evitar els procediments costosos i complexos de la dictadura franquista o per mantenir la llibertat de decidir els moments d’estada i tornada.

La crisi de Ceuta: no és una «invasió»

Des del punt de vista del dret internacional, no es considera una «invasió» (un terme militar que implica un atac d’un estat a un altre amb forces armades). Oficialment es defineix com una crisi migratòria i una emergència humanitària. Les anàlisis legals ens recorden que les entrades irregulars no atorguen un dret automàtic de residència, però els ciutadans estrangers estan protegits pels procediments legals i d’asil vigents en la legislació espanyola i europea, i no en situacions de guerra o ocupació militar.